Batalles Oblidades. Lleida 1647. (2)

Pel que sembla, Grammont va optar per no exposar als seus homes innecessàriament per temor a l’artilleria del castell i va decidir prendre la posició mitjançant una mina. Els dos canons apostats en la petita bateria davant de Sant Francesc tenien la funció d’assetjar als defensors i, sobretot, desviar la seva atenció de les obres de minat que els seus enginyers estaven realitzant.

Per a guanyar temps, la boca del túnel estava relativament prop del convent i tot apunta al fet que Ribaguda es va adonar que els francesos estaven tramant alguna cosa. Per aquest motiu i malgrat la seva contundent inferioritat numèrica, la nit del 30 al 31 de maig va organitzar una petita encamisada contra la bateria francesa.

Un grup de mosqueters es va despenjar mitjançant escales de corda de la teulada de la volta i van atacar amb granades l’avantguarda gal·la. Desconeixem les baixes franceses del cop de mà, però si sabem que tots els homes de Ribaguda van poder tornar a les seves posicions sans i estalvis.

Durant els dies 31 de maig i un de juny, els minadors francesos van continuar amb la feina de de sapa coberts pel foc dels dos canons instal·lats el dia anterior mentre els defensors responien amb foc de mosqueteria.

Aquí les fonts es contradiuen en el detall si la voladura del convent es va produir la nit de el u al dos, o la matinada del dos al tres. En tot cas. El dia del minat de Sant Francesc els defensors van patir la seva primera baixa. El mosqueter Juan González que servia en la companyia del capità Gil de Berastegui del terç de galions del mestre de camp don Rodrigo Niño de Menzoza va resultar ferit d’un tret al seu braç esquerre i es va retirar a la ciutat.

A la nit, el túnel ja havia arribat sota el campanar i ja estava preparat amb la seva corresponent càrrega explosiva. Com era preceptiu, Grammont va comunicar a Ribaguda que faria volar la càrrega i aquí el sergent va tornar a sorprendre negant-se a lliurar-se.

Els últims instants del minat del convent són confusos en els seus detalls atès que les fonts són contradictòries. El que si no hi ha dubte és qui va sobreviure i qui no las fets d’aquella nit.

El sergent Cristóbal de Ribaguda es trobava en el campanar quan va esclatar la mina morint en l’acte, això és indiscutible, encara que algunes fonts descriuen que estava llançant granades contra l’enemic en el moment de l’explosió. Pòstumament, el rei Felip IV el va ascendir a capità amb la corresponent pensió per a la seva vídua.

El caporal d’esquadra Juan de la Penya, un guàrdia real de Mondoñedo, es trobava sobre la volta en el moment de l’explosió caient presoner, però sense ferides de consideració. Va ser rescatat al poc temps i va servir amb la seva companyia la resta del setge.

Domingo Soriano, soldat avantatjat amb tres escuts de la companyia de don Manuel de Rozas, també del regiment de la Guàrdia Real. Aquest palentí nascut en Mazariegos del Camp es trobava en la volta durant la deflagració. Va aconseguir despenjar-se de les seves ruïnes amb una escala de corda i va arribar pels seus peus al castell de la ciutat. Va servir en la seva unitat pel que va quedar de setge.

Bartolomé González, soldat mosqueter que va servir en la companyia de don Joan de Borbó del mateix regiment que els seus dos companys anteriors. Es trobava en el campanar amb Ribaguda en el moment de l’explosió morint també.

Alonso García, de Fuente de Encina, en la Alcarria. Va ser soldat mosqueter de la companyia de Gil de Berastegui del terç de galions de don Rodrigo Niño. L’ona expansiva va llançar-lo de la volta caient presoner. Poc després va ser rescatat amb la resta dels seus companys i es va reincorporar a la seva unitat.

Batalles Oblidades. Lleida 1647. (2)

De la seva mateixa companyia era el mosqueter Bartolomé Ruy, de Villarrubia a Còrdova. En el seu cas va poder escapar per l’escala de corda després de l’explosió. Com Domingo Soriano va poder arribar a la plaça per a incorporar-se al seu terç.

Juan Córdova va néixer a l’Algarve, Portugal. Aquest mosqueter servia en la companyia de Juan de Eraspe, del terç navarrès de don Pedro de Esteriz. En explotar la mina, l’ona expansiva gairebé ho va tirar al sòl. Va poder agarrar-se a la cornisa de l’edifici on es va quedar penjat fins que un mosqueter francès li va disparar al braç fent-li caure. En topar contra el sòl es va fracturar una cama greument. Va ser capturat i retornat a la Lleida aquest mateix dia. Van haver d’amputar-li la cama.

Un altre soldat del mateix terç supervivent del setge del convent de San Francisco va ser el gallec Antonio de la Costa. Va ser un altre dels afortunats que va poder despenjar-se per l’escala de corda després de l’explosió, arribant sa i estalvi a les seves posicions.

L’asturià Cosme Blanco també era veterà de la mateixa unitat navarresa. Va aconseguir fugir per l’escala i va continuar lluitant al costat dels seus companys d’armes durant la resta de les hostilitats.

No va tenir aquesta sort un altre mosqueter d’aquest terç, Luis Fernández, nascut a Borgonya 22 anys abans i que va ser volat en la volta. Aquest soldat, junt a la resta que van morir en la volta, va poder caure mentre estaven parapetats damunt d’aquesta, o segons un cronista, combatent a una quarantena de francesos dins de l’Església. Segons la mateixa font, tots van morir en cedir la volta i esfondrar-se sobre els ells.

També va morir el soldat Gil Barrueco, nascut en Trubia i de 20 anys. Diu la súplica dels fets que era de pell fina i bru. Com Luis Fernández i tal vegada Bartolomé González, va caure o bé amb l’explosió o en l’ensulsiada posterior de la volta del convent.

Finalment, el nascut a Conca Juan de Jara, un jove de 22 anys amb el rostre picat de veroles, soldat avantatjat amb dos escuts per accions anteriors, era l’únic soldat del regiment del Comte d’Aguilar de la guarnició de San Francisco. Servia en la companyia del capità Gaspar de Santillana fins que li van destinar a l’avançada amb Ribaguda. Va aconseguir sobreviure a l’explosió i escapar per l’escala per a reincorporar-se a la seva unitat fins que va caure mort d’un tret dies més tard durant els combats que es van succeir en la defensa de Lleida.

Dels tretze defensors inicials del convent lleidatà de San Francisco dotze es trobaven és els seus murs en el moment de la voladura. Quatre van morir, tres van ser fets presoners i retornats per Grammont aquest mateix dia i cinc van aconseguir escapolir-se després de l’explosió per una escala de cordes.

Quan va tenir notícia del succeït, el rei Felip IV va voler conèixer als supervivents, atorgant-los ascensos i avantatges per aquest insòlit fet d’armes. El temps guanyat per Ribaguda va retardar l’atac de Grammont prou com per a minimitzar-lo. De fet, el pes de l’esforç francès contra la plaça recauria en el “approche” de Condé en el sector de Predicadors i el baluard de Cantelmo.

Allí, les ruïnes del vell convent estaven tan deteriorades que no es van considerar aptes per a la defensa, per la qual cosa el Gran Condé va poder obrir trinxeres sense oposició i acompanyat de la música de 24 violins.

La resposta de Brito; aixecar a tot córrer una estacada emplaçant allí a cent soldats vells, vius i reformats armats fins a les dents i amb una banda vermella creuada en el pit. Un soldat viu i reformat, era normalment un oficial sense plaça que servia com a soldat ras. Els homes triats per a estar fora de murs eren veterans amb gran experiència en combat.

Les seves guàrdies eren d’un dia sencer, sent substituïts per la companyia de carabiners, un altre centenar de veterans triats. D’aquesta manera, Brito s’assegurava tenir frescos i en tot moment, cent veterans just davant de les posicions franceses, disposats a realitzar sortides i sotmetent a les avançades franceses a foc de precisió…