EL SETGE DE LÉRIDA DE 1646. Part 1
LA CAMPANYA DE SOCORS DE 1646
La batalla de Sant Llorenç i la caiguda de Balaguer van eliminar de cop el gruix de l’exércit filipista que havia derrotat els francesos el 1644. La pèrdua de cinc terços complets a la batalla i la rendició de milers de homes a la capital de la Noguera havien reduït en més d’un 50% els efectius espanyols. Donada la situació, 1646 es presentava nefast per a la causa de Felip IV i el front català se sumava al flamenc dins la sèrie de desastres militars que oprimien la monarquia hispànica.
El dia 10 de maig, poc abans de l’inici formal del setge de Harcourt sobre Lleida, una carta de Luis Méndez de Haro ens ofereix una imatge molt aproximada del desastrós estat del exèrcit de Catalunya[1]. Segons el ministre únicament es disposava de les guarnicions.
Sense exèrcit, diners ni queviures era pràcticament impossible oposar-se a l’avanç del comte de Harcourt. En la seva reveladora carta, Haro es mostra pessimista davant de la possibilitat d’enviar ajut a la capital de Ponent. Segons ell, caldrien 12.000 homes de peu i 4000 cavalls per a aquesta missió, i a l’Aragó tant sols n’hi havia 5000 d’infanteria y 3000 de cavalleria. Encara que s’hagués tingut coneixement exacte de les intencions no s’hi hauria pogut reaccionar.
A més a més de la carestia de mitjans, el ministre castellà plantejà una sèrie d’inconvenients estratègics que calia tenir en compte en cas d’enviar una expedició d’auxili. Si s’avançava un exèrcit a Lleida, un contraatac francès contra Torres de Segre o la Granja d’Escarp ho tindria bastant fàcil per deixar-o copat.
[1] Servicio Histórico del Ejército, 2272,1-5-16.
