LA CONQUESTA DE GRANADA PER LA CORONA CATALANO ARAGONESA I ALTRES MITES (1482-1492)

Un dels fets més transcendentals de la història d’Espanya, i probablement d’Europa, va ser la presa de Granada el 2 de gener de 1492 pels Reis Catòlics. Aquest fet va posar fi al procés, discontinu però constant, de la Reconquesta, que tan profunda i ricament va marcar l’esdevenir històric de la Península, fent de la nostra una història carregada de singularitat en el context europeu. És per això comprensible que assistim a un debat intens en els últims anys sobre qüestions interpretatives o fins i tot semàntiques relacionades amb aquest període, bastant desproveïdes d’interès històric, encara que ben carregades de pes ideològic i polític.

La manipulació de la Història és una arma ben coneguda i utilitzada amb mestratge pels règims tirànics i despòtics de qualsevol signe, a causa de la sòlida càrrega d’autoritat que proporciona. El menyspreu a la Història per la seva dificultat i complexitat respon en la majoria dels casos a una certa por al seu desconeixement per la inferioritat intel·lectual en la qual queda l’ignorant enfront del savi. I en el camp del totalitarisme intel·lectual, el nacionalisme català no ha quedat enrere, a través d’organitzacions com el Institut Nova Història, que busca de manera manifesta la manipulació d’aquesta disciplina per a reforçar el discurs nacionalista a través d’una apropiació sistemàtica de fets i personatges.

Com en qualsevol activitat, l’error en la interpretació de la Història és una possibilitat sempre present, i cal fer una lectura inexacta de dades, disposar d’informació inadequada o no disposar dels coneixements necessaris. I per a això existeix el debat historiogràfic, eina per al contrast i la correcció. No obstant això, quan la Història es falseja de manera intencionada passem de l’error al frau, fet revestit d’especial gravetat per les seves conseqüències.

El dia 26 de gener de 2020 apareix publicat un article en el seu lloc web titulat: “La conquesta de Granada per la corona catalanoaragonesa (1482-1492). 2a part: el rei considera seva la conquesta”, en el qual es defensen dues idees fonamentals: la primera, que la guerra i la conseqüent presa de Granada va ser obra protagonitzada per Ferran el Catòlic, i més concretament pel llegendari regne de Catalunya; la segona, que el paper del Regne d’Aragó en l’empresa ha estat ocultat de manera intencionada. El conjunt d’inexactituds, dades errònies i manipulacions proporciona un text difícilment sostenible, i al qual és convenient donar resposta en defensa del decòrum professional de l’historiador. I per a això, i sense ànim de ser exhaustius, farem una succinta anàlisi de les fonts exposades, la solidesa lògica dels arguments i proposarem de manera fonamentada punts de vista alternatius.

L’autora, Montse Montesinos, continua en aquest un primer article titulat “La conquesta de Granada per la corona catalanoaragonesa (1482-1492). 1a part: les cartes del rei”, que al seu torn se secunda amb fermesa en un article anterior, també signat per ella, que es titula “La conquesta de Granada segons el ´Tractat d’armo´ de Jaume Ramón Vila”1. Podria dir-se que es tracta d’una trilogia a través de la que pretén demostrar que el rei Ferran fa seva la conquesta. I no és per a menys, perquè seva va ser també, i no en va exercir un paper actiu tant personalment com mitjançant els mitjans disponibles que aporta per a la campanya, procedents principalment de la seva pròpia butxaca com afirma Enrique Martínez Ruiz en l’article titulat “Els exèrcits en temps d’Isabel I”2, on diu que “també comptaven els sobirans amb les forces de la Hermandad, de cavalleria i infanteria, a les quals el Rei Catòlic pensava en aquells dies convertir en la base del seu exèrcit permanent per a no dependre de les Corts ni de la noblesa en els seus compromisos militars”. L’autora afirma en el paràgraf introductori d’aquest últim article que: “L’historiador Jaume Ramon Vila defensa una altra versió de la conquesta de Granada i d’Andalusia en general”. Es tracta d’un heraldista que va morir en 1638 pròxim als 70 anys d’edat. En el seu citat “Tractat d’armo”, recull un enorme nombre d’escuts d’armes, entre els quals es troba el del rei Ferran, que incorpora una magrana en la punta, perquè juntament amb la seva esposa Isabel incorpora el regne homònim a la corona després de la conquesta, en 1492. No és, per tant, comprensible la sorpresa davant el descobriment que el rei que “tanto monta monta tanto” al costat de la seva esposa es consideri rei de Granada a parts iguals. Aquesta sorpresa es dilueix quan es comprèn que la política dels Reis Catòlics expressada a través del seu lema manté la separació entre els regnes i la independència de les seves institucions, però fa a tots dos sobirans en tots els regnes d’Espanya. Per això, en l’escut del tractat d’armo apareixen també els símbols de Castella i de Lleó (al costat del d’Aragó i Sicília), sense que l’autora faci escarafalls, la qual cosa fonamenta el nostre argument.

 

Al llarg dels articles als quals ens referim apareix recurrentment com a argument la idea que la Història ha ocultat de manera sistemàtica la participació del regne d’Aragó en la campanya que va conduir al final definitiu de la Reconquesta. I la veritat és que, no sols no ho ha ocultat, sinó que no existeix una obra de consulta en la qual no s’esmenti explícitament la participació del rei Ferran en la campanya. En el sistema feudal, la força del senyor depèn de les aportacions i serveis dels seus vassalls, element diferencial de primer ordre respecte al posterior estat modern, en el qual finalment el rei exerceix de manera efectiva el seu domini en tot el regne. Per tant, és impensable una actuació del rei catòlic com a cavaller errant i guerrer singular, abans bé anirà necessàriament acompanyat de les seves hosts, encara que el gruix de la campanya recaigui a Castella, com és ben sabut. Així, podem posar com a exemple obres de consulta fàcilment assequibles per a qualsevol estudiant universitari, com poden ser el “Atles Històric d’Espanya” d’Enrique Martínez Ruiz3 (págs. 133 a 135), el volum titulat “Història Moderna” de Domínguez Ortiz4 (págs. 63 a 65), o el de “Edat mitjana” de Ladero Quesada5 (págs. 920 a 922), aquests últims de la col·lecció d’Història Universal de Vicens Vives.

Julio Valdeón recull en la introducció a la monografia dedicada als Reis Catòlics dels Quaderns d’Història 166 com l’hispanista francès Pierre Vilar afirma que la unió matrimonial dels Reis Catòlics produeix la unió de les corones, i que “des de llavors només s’utilitzarà a l’estranger l’expressió rei d’Espanya”. Aquesta mateixa monografia recull dades molt útils per a entendre la naturalesa de la campanya granadina. Per exemple, que “l’esforç principal va recaure en els grans consells de l’Andalusia Bètica, sense oblidar als del regne de Múrcia i, en segon lloc, a les hosts nobiliàries”, la qual cosa explicaria que els noms encara presents en bona part del patrimoni granadí facin referència a cases nobles andaluses de la talla del Comte de Tendilla, que rebria el poder civil i militar en la plaça, a l’una que fra Hernando de Talavera es convertia en arquebisbe. El mateix autor afirma que el regne de Granada seria adscrit a Castella per considerar-se dins de l’àrea natural d’expansió d’aquesta. I no seria d’estranyar que, estant unides totes dues corones, Fernando considerés seva aquesta conquesta, com de fet ho va ser, com demostra el ja citat escut d’armes.

En definitiva, l’argument victimista que defensa l’autora esmentada no respon a la realitat, sinó a una sèrie de consideracions arbitràries i opinions mancades de suport, ja que parteixen de la premissa d’una Catalunya aïllada de l’esdevenir de la resta d’Espanya, la qual cosa no és en absolut cert. És d’agrair la seva defensa involuntària d’aquesta col·laboració inevitable i innegable. Una vegada més, proporciona proves del seu propi error en l’anàlisi toponímica de la costa andalusa. En uns casos, el pretès origen català és dubtosament acceptable: Illeta, Garrofa (d’origen persa, fa referència al fruit allargat el garrofer), etc. Els topònims que fa referència a Rábita o Rábida, tenen el seu origen en les defenses costaneres establertes en època califal enfront de les incursions vikingues que van arribar a remuntar el Guadalquivir. Unes altres, com Castel de Ferro, sí que tenen un origen català. No obstant això, és molt d’agrair la presència de topònims i fins i tot de cognoms catalans (molt abundants a la comarca de Guadix, com puguin ser Ubric o Rabaneda) a Andalusia, perquè no són sinó la mostra viva que Catalunya, lluny de ser una realitat aïllada, ha format part essencial del desenvolupament històric del conjunt d’Espanya.

Podem concloure afirmant que els pressupostos continguts en els tres articles citats no són sinó opinions interessades sobre documents suposadament sostrets, i per tant inexistents, o utilitzant elements visuals com l’heràldica o els relleus de la catedral de Toledo, que venen a demostrar el que ja és ben sabut: que Fernando el Catòlic, rei d’Aragó, Conde de Barcelona, Rei de València, de Mallorca i de Sicília, ho va ser també de Granada, per conquesta, i de Castella, com a consort. Si l’historiador accepta com a veritat universal un punt de vista interessat, tan sols trobarà arguments que validin la seva tesi, la qual cosa no significa que sigui encertada

1 Montesinos, Montse: “La conquista de Granada según el Tratado de armo de Jaume Ramón Vila”. En: www.inh.cat. 05 de marzo de 2018.

2 Enrique Martínez Ruiz: “Los ejércitos en tiempos de Isabel I”, en http://www.cervantesvirtual.com

3 Martínez Ruiz, E. y Consuelo Maqueda: “Atlas Histórico de España I”. Istmo, Madrid, 2000.

4Domínguez Ortiz, A.: “Edad Moderna”. Historia Universal, Vicens Vives, Barcelona, 1996.

5Ladero Quesada, M.A.: “Edad Media”. Historia Universal, Vicens Vives, Barcelona, 1987.

6Valdeón, J.: “Los Reyes Católicos”. En Cuadernos de Historia 16, Madrid, 1995.

Article anteriorCONFERÈNCIA SOBRE HERNÁN CORTÉS EN DAU HISTÒRIC 2019 2
Article següentJosep Salvany i Llopart i l’expedició filantròpica de la vacuna.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí