La placa i el xantatgista.

La placa i el xantatgista.

En l’antiga plaça Antonio López l’ajuntament de Barcelona mitjançant la regidoria de Memòria Democràtica ha posat una placa que entre altres coses afirma el següent:

“Debido a la connotación histórica negativa y nada ejemplar del personaje, en 2018, el ayuntamiento de Barcelona retiró el monumento retiró la estatua y el 26 de marzo de 2022 cambió el nombre de la plaza por el de Idrissa Diallo”.

A part dels evidents errors gramaticals, fruit sens dubte de la poca cura de qui va escriure i va revisar l’escrit; la regidoria de Memòria Democràtica ha triat un text de Francisco Bru publicat en 1885 per a justificar el damnatio memoriae al qual s’està sotmetent als López per part del consistori barceloní

Francisco Bru, cunyat d’Antonio López i López, va escriure al llarg de la seva vida tres libels en contra del marquès de Comillas: : Fortunas improvisadas (1857), La Verdadera vida de Antonio López y López (1885) i El marqués de Comillas, su limosnero y su tío (1895).

Els dos primers li van portar a la presó per injúries al no demostrar, com no ho demostra en els seus llibres, els presumptes delictes comesos per Antonio López. En el primer d’ells, les acusacions contra el seu cunyat es limitaven a una suposada malversació a l’hora de gestionar l’herència familiar després de la mort del seu pare Andrés Bru.

Andrés, soci i sogre d’Antonio, va nomenar marmessor testamentari al seu gendre, creient-li el més capaç per a gestionar el complex entramat societari després de la seva mort.

Els Bru, liderats per Francisco, el mitjà dels germans, van pletejar contra Antonio López perdent tots els judicis i acceptant finalment el repartiment dels béns obtinguts per la venda dels actius d’Andrés Bru.

Malgrat l’acceptació del repartiment de l’herència davant els tribunals, Francisco es va entossudir en una croada particular contra el seu cunyat, en part atabalat pels deutes i en part, envejós per l’èxit d’un home que segons ell “ni posseïa idiomes ni profunds coneixements de càlcul, ni coneixia el globus comercial, ni sabia una paraula de legislació mercantil ni tenia noció de ciència econòmica, ni mai va saber estudiar les necessitats financeres dels mercats, ni comprendre les causes de les fluctuacions en aquests dels valors.”

Home que, malgrat aquestes suposades limitacions, s’havia convertit en un dels empresaris de més èxit i més influents d’Espanya.

Francisco havia nascut ric, amb estudis universitaris i bona ploma, però una nul·la visió per als negocis. Les seves excentricitats i, entre altres coses la seva ludopatia, li va portar al desastre del qual va intentar salvar-se extorquint al seu cunyat primer, i al seu nebot Claudio després.

És el seu últim llibre, del qual per cert tampoc parla res del tràfic d’esclaus, diu de si mateix: “… i confesso, a més a més, que només a la meva nativa lleugeresa, al meu desinterès i a les meves genialitats, es deu el fet que hagi arribat als meus últims anys sense pa ni casa i sense més esperances de morir com un captaire”.

Finalment, reconeix que: “Podré haver comès mil calaverades, hauré pogut gastar diners irreflexivament, ja sigui per la poca inclinació que li vaig tenir sempre…”

En el seu segon llibre, acusa el marquès de Comillas d’enriquir-se amb el tràfic il·legal d’esclaus a Santiago de Cuba. Acusacions de les quals no aporta proves i que li van costar la presó.

Amb una descaradura poca corrent, en el llibre va introduir un capítol on explica que va intentar extorquir al seu nebot Claudio demanant-li una gran suma de diners a canvi de no publicar-ho. Com a agreujant, cal indicar que Antonio havia mort dos anys abans, cosa que no va impedir que Francisco continués intentant extorquir a la seva família política.

El segon marquès de Comillas ni es va molestar a contestar al seu oncle. El llibre es va publicar, i després d’una demanda per injúries, Francisco, “Pancho” per a la família, va acabar amb els seus ossos en la presó per segona vegada.

El text que va portar a Francisco Bru Lassus a presidi és el que cita textualment en la seva placa l’actual ajuntament de Barcelona per a justificar el canvi de nom de la plaça:

“¿Qué os parece, españoles, esta indignidad? ¿Qué les parece a los barceloneses? Pueden estar muy ufanos de tener en una de sus plazas públicas la estatua de un chalán de carne humana, célebre por su vil crueldad en la isla de Cuba antes de serlo en la Península por sus millones y suntuosidades. Con razón podría llamarse a aquella plaza la plaza de los Negreros, porque será la rehabilitación monumental y la apoteosis radiante de todos los comerciantes de carne humana.”

Antonio López i López, es va anar de la seva Comillas natal a treballar en una posada a Andalusia amb 14 anys. Va viatjar sol i va treballar durament per a després fer les Amèriques navegant a Cuba. Va ser un empresari sense gran cultura, com l’acusava el seu cunyat, però amb un olfacte per als negocis que va fer enriquir-se als que es van associar amb ell. Era treballador fins a l’extenuació, de memòria prodigiosa i amb bona vista per a envoltar-se dels millors. Va apostar per les noves tecnologies del seu temps abans que ningú. El primer vaixell d’hèlix d’Espanya va ser seu, i la primera localitat amb il·luminació elèctrica d’Espanya va ser Comillas i pagada per ell.

Mai va ser condemnat per la justícia, per consegüent, mai li van condemnar per tràfic d’esclaus. En les recents recerques de Martin Rodrigo Alharilla (Un home mil negocis, Ariel, 2021), l’autor afirma que Antonio López si va estar implicat en el tràfic, però tal com analitza a consciència Eusebio Ruiz Martínez en una completa col·lecció d’articles publicats en xarxes per Naucher, no existeix cap prova fefaent que incrimini a Antonio López en el tràfic il·legal.

LA FALSEADA VIDA DE ANTONIO LÓPEZ – Introducción: esclavos de una estupidez colectiva

Las falsas pruebas del pasado negrero de Antonio López

Contra las acusaciones al fundador de la Compañía Trasatlántica (1): Antítesis doctoral

 

Així doncs, cal preguntar-se si és legítim que un ajuntament condemni la memòria d’un personatge històric amb cites que en el seu moment van significar la presó per injúries al seu autor. Resultaria lògic plantejar-se si acusacions i proves circumstancials que no van tenir recorregut en els tribunals de llavors i que avui dia serien probablement arxivades per falta de proves, són argument suficient per a dilapidar la memòria d’un ciutadà.

Si en definitiva és democràtic i respectuós amb la memòria que una administració pública condemni sense judici ni possibilitat de defensar-se a un mort, per molt empresari d’èxit que fora.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí