Lo rey d’Aragó, nostre senyor!

Castillo de Monzón, Aragón.

Des de l’origen de la nació catalana la història s’ha obstinat sistemàticament a demostrar, documentar i difondre l’existència d’aquesta nació des de totes les vies possibles amb la intenció d’anar canviant poc a poc el context històric real per un falsejat. Per descomptat, quan ens referim a l’origen de la nació catalana ens remuntem tan sols al segle XIX, quan la historiografia romàntica-nacionalista va començar a forjar un nou relat històric amb base en aquesta suposada nació mil·lenària. A partir d’aquesta data és quan ha de datar-se l’invent de la nació catalana, abans resulta impossible.

Aquesta narració vuitcentista, a vegades més propera a la literatura que a un relat científic, es va encarregar de difondre una història en la qual els seus protagonistes tenien uns papers molt determinats. Es va dibuixar una ficció de bons i dolents, d’amics i enemics, que encasellava als personatges. Alguns van ser enaltits per la seva participació activa en la defensa de la suposada nació catalana; uns altres, en canvi, van ser menyspreats simplement perquè la història tingués un sentit (em refereixo a la història romàntica-nacionalista, evidentment). Estem davant un repartiment de papers bastant injust per la seva simplicitat, però que respon a la necessitat d’adequar el passat a l’argumentari nacionalista, canviant o ometent allò que dificulta la justificació de les seves tesis.

En aquesta nova construcció històrica, una de les figures més perjudicades ha estat la del rei d’Aragó. Simplement perquè reconèixer la seva superioritat política, en ser el cap dels regnes que conformaven la seva corona, impedia la presència, al mateix temps, d’una nació sobirana i independent com la imaginada nació catalana. Per aquesta raó, el títol de rei d’Aragó ha sofert una degradació d’estatus de manera gradual. Certament, en les albors de la nació catalana (em segueixo referint al segle XIX), els reis d’Aragó van passar a tenir el títol de “comte-reis”. Aquesta denominació tenia la finalitat d’igualar el títol de rei d’Aragó al de comte de Barcelona, dos títols en el mateix nivell jeràrquic, per amagar la dependència del territori català a la figura del rei d’Aragó. Aquesta equiparació ja de per si mateix és un greu error, ja que per jerarquia el títol regi sempre està per sobre de qualsevol un altre, encara que sigui el d’un comte sobirà. Posteriorment, i perquè no hi hagués cap dubte de la condició política de Catalunya, la millor solució passava per inventar-se la figura del rei. Per aquesta raó naixien els reis de Catalunya-Aragó com a única solució per esborrar definitivament els llaços de dependència del territori català a la potestat del rei d’Aragó, el titular del regne. I el rei d’Aragó començava a simultaniejar les dues corones, encara que atorgant certa superioritat al fals títol de rei de Catalunya en anteposar-se sempre en la titulació.

Aquesta falsa història, a la qual uns criden revisió, però s’aproxima més a una invenció, el rei d’Aragó perd part de la seva dignitat i de la seva potestat, passant a un segon pla perquè la seva superioritat jeràrquica impossibilita l’existència de la nació catalana. Però desmentir aquest nou relat resulta bastant senzill, n’hi ha prou amb acostar-nos a les cròniques catalanes, obres de referència de la literatura medieval, per intentar comprendre el nostre passat des de la visió dels seus protagonistes. Un dels autors de les quatre grans cròniques va ser Ramón Muntaner, un empordanès que va viure entre els segles XIII i XIV, qui va deixar per escrit la seva vida i les seves expedicions al servei del rei d’Aragó. Per descomptat, des de la historiografia nacionalista s’han apropiat de la figura de Muntaner, arribant a afirmar que escrivia com un veritable nacionalista, en aquesta afició per aplicar termes moderns a èpoques en les quals no existien aquests conceptes.

Per contra, llegir a Muntaner és comprendre part de la consciència medieval de la societat, molt més cosmopolita, si se’m permet l’expressió. En la introducció de la seva obra avisa que “aquest llibre fa honor de Deu i de l’alt casal d’Aragó”, perquè aquesta era part de la seva intenció, enaltir al rei d’Aragó, com el seu senyor i representant del casal aragonès que abastava tots els regnes i territoris que d’ell depenien, entre els quals es trobava el comtat de Barcelona. En passar les pàgines veiem que el rei sempre és nomenat com rei d’Aragó, sense més títols, i que els cavallers, tant aragonesos com a catalans, lluitaven al crit de: Aragó, Aragó!, perquè estaven al servei del monarca aragonès. Mentre, el rei a Catalunya es coronava amb els títols propis: comte de Barcelona i senyor de tota Catalunya. El relat de Muntaner, encara que pugui contenir episodis fantasiosos i exagerats, reflecteix fidelment la concepció social de la seva època en la qual el màxim senyor, en aquestes relacions vassallàtiques medievals, era el rei d’Aragó i a ell havien de retre-li homenatge.

Per desgràcia, la història està segrestada pel nacionalisme des de fa moltes dècades, adequant el relat a la seva ideologia mitjançant mentides i tergiversacions i comptant amb múltiples eines de difusió gràcies al mecenatge de les institucions públiques. En aquest cas el perjudicat ha estat el rei d’Aragó perquè reconèixer el veritable paper que va jugar en la història de la Corona d’Aragó suposa, automàticament, negar part dels arguments històrics defensats per les tesis nacionalistes. Encara que no és l’únic, molts uns altres han sofert el desterrament històric al no complir els requisits exigits per formar part de la nova història nacional. Però no ens enganyem, falsejar la història és deshonrar el nostre passat, per això hem de retornar als personatges al seu lloc corresponent, al que realment han d’ocupar en la història. Respectar el nostre passat, és acceptar el nostre present.

Vera-Cruz Miranda

Doctora en Història

Article anteriorBudells de carner
Article següentLa falsa Corona Catalanoaragonesa
Vera-Cruz Miranda
Barcelona, 1977. Doctora en Historia. Más de diez años de investigación relacionada con la figura del príncipe de Viana y con la política del siglo XV en España. Ha publicado diversos artículos tanto en el ámbito académico como en el de la divulgación histórica, además de ser autora de los libros “Carlos de Aragón y de Navarra” y “El príncipe de Viana y su tiempo”.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí