ELS FALSOS FURS DE FELIP V

El jurament de Felip V que Felip V mai va jurar

Milions d’espanyols es pregunten com ha estat possible que els catalans hagin arribat a aquest punt de rebot i odi a Espanya. Es tracta d’un procés de llarga durada que va ser engegat per Jordi Pujol i que vaig a intentar explicar amb un cas pràctic.

Des de fa alguns anys rebota sense parar pel ciberespai un text al que anomenen “Jurament de Felipe V” mitjançant el qual nombrosos separatistes pretenen apuntalar tres arguments centrals del seu ideari: l’existència secular de la nació catalana; l’existència ja en aquell temps d’una Constitució catalana, segles abans de la Pepa; i el reconeixement d’aquella nació i el jurament d’aquella Constitució gens menys que pel gran enemic de Catalunya i fundador de la dinastia avui regnant. Mitjançant aquest text, segons es diu, la nació catalana queda demostrada i qualsevol altra explicació sobra. El jurament en qüestió resa així:

 

 

 

“La nació catalana és la reunió dels pobles que parlen l’idioma català. El seu territori comprèn: Catalunya amb els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el Regne de València i el Regne de Mallorca. Els tres pobles que formen la nació catalana tenen una constitució política pròpia i estan federats entre si i amb el Regne d’Aragó mitjançant certes condicions que són objecte d’una llei especial. Catalunya és l’Estat polític format, dins de la Confederació, pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent”.

El text sol presentar-se acompanyat de la portada de l’edició de les Constitutions i altres Drets de Cathalunya donada a la impremta en 1704 després de les Corts celebrades per Felipe V dos anys abans. I al costat d’aquesta imatge, l’argument que es tractava de la Constitució catalana que evidenciava el caràcter democràtic de la Catalunya d’aquells segles i que va haver de jurar Felipe d’Anjou per ser acceptat pels catalans com el seu legítim monarca.

Comencem, doncs, a esbrossar el camí aclarint que les Corts catalanes d’aquell temps eren estamentals -braços eclesiàstic, militar i reial-, com les de tota l’Europa de l’Antic Règim, per la qual cosa no tenien res de democràtiques.

En segon lloc, el terme constitucions no té res a veure amb la llei fonamental d’un Estat, la primera manifestació del qual trigaria gairebé un segle a veure la llum als Estats Units. Les constitucions catalanes -així, en plural, doncs no era una, sinó moltes- van ser les normes de tot tipus (processals, civils, penals, tributàries, comercials), d’aplicació en tot el Principat i dictades pel rei amb l’aprovació de les Corts. Eren de rang superior a altres fonts legals com els capítols, els actes de cort, els usatges, els privilegis o les pragmàtiques.

Però, tornant al famós jurament, no és difícil adonar-se al primer cop d’ull que algunes coses no encaixen. En primer lloc, això no és un jurament, sinó una enunciació. En segon, l’anacrònic terme Confederació, tan freqüent en la historiografia nacionalista, era completament aliè a l’Espanya del XVIII. I, per descomptat, la identificació entre llengua i nació hauria d’esperar encara un segle al fet que comencessin a enunciar-la Herder, Fichte i altres romàntics alemanys. Solament amb això hauria d’haver bastat per haver sospitat que es tractava d’un text apòcrif. No obstant això, ha estat i segueix sent citat per milers de persones convençudes d’una autenticitat provada precisament per la seva repetició.

El problema és que cap d’aquestes persones s’ha pres la molèstia de comprovar l’autenticitat d’un text que, com és comprensible, encaixa molt bé en el seu discurs. El fet que hagi estat citat en algun periòdic, o fins i tot en alguna carta al director, és suficient per donar-ho per cert. Però tirem del fil. L’origen de la cita és el llibre La victòria catalana de 1705 d’Antoni Porta i Bergadà, editat per Pòrtic al 1984 i presentat en societat per l’expresident del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. Segons una ressenya anònima apareguda en La Vanguardia el 8 de novembre d’aquell any, Antoni Porta va lluitar en el front de Lleida durant la Guerra Civil i posteriorment es va ordenar sacerdot a Argentina. “Quin llibre i quin historiador!”, va exclamar entusiasmat l’anònim redactor al començament d’un article que, després de reproduir el text en qüestió, va concloure reiterant que es tractava d’un llibre d’història “realment exemplar”.

Però Porta no es va inventar res, ja que l’origen del frau es troba un segle enrere, en 1878, any en el qual José Coroleu i Inglada -republicà, maçó, militant de la Va unir Catalanista i redactor de la ponència sobre municipis de les Bases de Manresa- i José Pella i Forgas -conservador i militant de la Lliga Regionalista– van escriure conjuntament un llibre titulat Els furs de Catalunya. En ell es van treure de la cistella una “Constitució política de Catalunya” inspirada, segons ells, en les velles lleis catalanes però “seguint MODERNES FORMES CONSTITUCIONALS (…) para major claredat del públic”. No hi ha millor explicació que les seves pròpies paraules:

“Amb la mira de donar més gràfic relleu als principis de dret escrit i consuetudinari que formaven la constitució històrica del Principat, els hem classificat, per dir-ho així, A la MODERNA, esperant que els nostres lectors no prendran a malament AQUESTA IMPROPIEDAD EN què INCORREM VOLUNTÀRIAMENT (…) En una paraula, els autors s’han cregut en la necessitat de sistematitzar i presentar EN FORMA MODERNA aquest conjunt de disposicions”.

No obstant això, els bons de Coroleu i Pella no van modificar solament la forma, sinó també el fons introduint conceptes (nació catalana, confederació) i idees (el pancatalanisme, la llengua com a element definidor de la nació) completament aliens a la legislació històrica catalana que tan falsament pretenien estar compilant. I, efectivament, els articles 1 a 3 d’aquesta “Constitució” consisteixen en el paràgraf avui anunciat com el text que va haver de jurar Felipe V gairebé dos segles abans d’haver estat escrit.

Respecte a la idolatrada “nació”, mereix la pena subratllar el fet que, encara que curiosament no ho van recollir Coroleu i Pella, apareix esmentada, certament, en el text redactat en 1702, en concret en l’encapçalament dedicat al nou rei:

“(…) cuida ab tota solicitut del consol de sosvassalls, i seguritat i defensa de sa Monarchia, disposant per aquest efecte un gran Exercit, que trobantse aquest Any de 1704 dins ho Regne de Portugal, gosa nou lustri ab la presència de tant animos i valer-vos Rei, que infundint major valor a les Armes Espanyolas, s’espera lograràn, ab el favor de Deu, moltsfeliços i prosperos successos per major glòria sua i honra de la Nacio Espanyola”.

A aquesta primera falsificació de 1878 es va afegir un segle més tard la sorprenent cita d’Antoni Porta, aquell tros d’historiador que, per immens error o immensa voluntat de mentir, va ignorar els cristal·lins paràgrafs de Coroleu i Pella i va presentar un text inventat en 1878 com un autèntic de 1702. I després d’ell, tots els enganyats que ho han repetit un milió de vegades en tot tipus de mitjans i formats. Falsedat recurrent, veritat fefaent.

Així s’ha construït el rebuig a Espanya i el subsegüent sentiment nacional català: amb incessants falsificacions, mentides i ocultacions. Heus aquí només un exemple, i no sobre un assumpte marginal o irrellevant. En l’improbable cas que algun separatista arribi a tenir coneixement d’això, li relliscarà posat que el cervell humà és impermeable al raonament, l’argument i el document, sobretot quan es troba captiu d’una fe nacionalista sàviament inoculada. Hi haurà algú capaç de començar a adonar-se que és víctima d’un gegantesc engany anomenat nacionalisme català? No sembla probable, doncs el que explica és el sentiment. I aquest sentiment mai serà qüestionat ni àdhuc sabent que ha estat provocat per faules com aquesta.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí