UN CONFLICTE CONTRA LA LLENGUA ESPANYOLA. DES DE L’HISTÒRIA A LA REFLEXIÓ POLÍTICA.

Marta Mata

Com també es necessari recordar en què va derivar aquesta qüestió des llavors fins avui dia.

En el tardo-franquisme i la primera etapa de la transició dos corrents pedagògics concorrien en aquests fins. La liderada per María Rúbies, fundador de la Escola Espiga, pròxima a tesis nacionalistes de dretes, i l’encapçalada per Marta Mata, fundadora del moviment Rosa Sensat, pròxima al PSC. Ambdues coincidien en començar l’ensenyament primari en la llengua materna, es referien al català, i després anar incrementant l’altra llengua oficial fins a arribar a secundària amb un equilibri entre elles. Aquesta postura era més intensament defensada per Marta Mata que havia viscut el bilingüisme de la Segona República. D’altra banda, números pedagogs d’aquella època manifestaven que era un “crim” ensenyar en una llengua diferent a la materna a l’escola en tant que provocava fracàs escolar i problemes psicològics.

Els cursos de l’Escola d’Estiu de 1976 van veure l’arribada de dues idees fonamentals i àmpliament acceptades, ensenyament en llengua materna i bilingüisme escolar d’integració, sense separació d’alumnes per motius de llengua.

Aquests postulats s’obliden a partir de 1980, amb Pujol assentat en la Presidència de la Generalitat. L’esquerra que estava fent una labor de portar el català al cinturó vermell de Barcelona d’una forma amable, accepta els plantejaments nacionalistes, propis de la dreta, i s’inicia un camí d’implantació del català contra l’altra llengua oficial, el castellà.

El decret 270/1982 permetia als centres utilitzar una única llengua vehicular en totes les matèries (català o castellà). Altre decret, el 362/1983, incloïa una generalització del model sol en català per a estendre’l en els següents anys. Aquest darrer decret va ser modificat a instàncies del govern de Felipe González per a incloure, almenys, una assignatura en castellà, alguna cosa així com el 25%. En tot cas no es complia sempre. En 1a Llei de Normalització Lingüística de 7 d’Abril de 1983 es començava la immersió a les escoles que ho sol·licitaven.

Les pressions de tota mena als professors castellanoparlants, inclosa la terrorista, com va ser l’atemptat a Jiménez Losantos, membre significatiu del Manifest dels 2300, fundat el 25-1-1981 per a defensar els drets dels professors castellanoparlants, van ser una tònica generalitzada i contínua en el temps. Des del 1983 els professors que no ensenyaven en català i no havia superat la prova en aquest idioma van començar a rebre telegrames de la Generalitat instant-los a demanar trasllat fora de Catalunya, de manera immediata, sinó es faria d’ofici i sense triar destí i sense donar-los una altra oportunitat sobre aquest tema. En 1984 ja havien abandonat Catalunya més de 14.000 professors, molts d’ells, destacats lluitadors antifranquistes.

El Pla 2000 de Pujol, publicat en 1990, era una volta més en el procés no ja de catalanització de la societat sinó de nacionalització uniformadora en pro, clar, de l’única nació, la catalana. El PP no tenia casi implantació en el teixit associatiu de Catalunya i tampoc es va oposar. El PSC i Iniciativa, l’esquerra, no sols no es van oposar sinó que, una vegada més, van adoptar aquest programa com a mers còmplices del nacionalisme.

Arribaven així, en la dècada dels 90, els decrets d’immersió de 1992, que desenvolupen la LOGSE a Catalunya. El decret 75/1992 és el primer text que manifesta que el català «s’utilitzarà normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge» (Decret 75/1992)

A partir de la Llei de Política Lingüística de la Generalitat, 1998, s’implantava definitivament la immersió només en una llengua. Aquesta llei no va ser portada a instàncies judicials superiors pel llavors President del Govern d’Espanya, José María Aznar. Els seus pactes amb l’ínclit Jordi Pujol ho impedien. L’Estatut de 2006 vendria a refermar aquests conceptes.

Tota aquesta legislació era imprecisa a l’hora executar-se per a permetre així una immersió per la via dels fets consumats. El Tribunal Constitucional ja advertia en sentència del 2010 que si hi havia un dret a rebre l’educació en català també existia a fer-lo en castellà i exigia la “reintroducció” ‘d’aquest idioma en tots els cursos encara que corresponia a la Generalitat fixar el percentatge, la qual cosa que mai va fer i que ha obligat a pronunciar-se de nou als tribunals de justícia.

En 2012, el President Mes inicia l’anomena’t procés d’independència utilitzant, com ja succeïa des dels 80, la llengua com a arma política.

La lluita contra aquesta imposició excloent venia de la societat civil amb una sèrie d’associacions que sense cap suport institucional es manifestaven per uns drets fonamentals o acompanyaven a famílies en les seves denúncies a la justícia per a obtenir classes en espanyol. Parlem de Convivencia Cívica Catalana, Associación por la Tolerancia, Associación por una Escuela Bilingüe, Hablamos Español, Societat Civil Catalana, entre altres. Des del punt de vista polític va començar a actuar en aquesta tema Ciutadans fins al punt que un dels atacs que des de l’independentisme es fa a aquesta formació és, segons els seus plantejaments, el seu naixement per a atacar la llengua catalana. Anys més tard se sumaria tímidament el PP. El PSC i la resta de l’esquerra, tampoc van entrar en aquesta defensa, al contrari, van estar i estan al costat de la immersió. Els sindicats de classe, CC.OO., UGT, USTEC-STEs, i els procedents del nacionalisme van recolzar en tot moment els plantejaments excloents perjudicant així a qui diuen defensar, la classe treballadora. Altres forces sindicals es van apartar d’aquesta postura, parlem de CSIF, ANPE o AMES.

La valentia d’unes certes famílies que acudien i acudeixen als tribunals ha aconseguit diverses sentències de TSJC on se sanciona una cosa tan òbvia que una llengua oficial com el castellà sigui també vehicular en l’ensenyament. El Tribunal Suprem ha dictaminat sobre l’assumpte no admetent el recurs de cassació interposat per la Generalitat de Catalunya. Recordem que l’acte de l’alt tribunal està d’acord amb l’article 3 de la Constitució i l’art. 6.2 del vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. Però cal no oblidar l’alt cost que per a moltes d’aquestes famílies ha significat tal “gosadia”. L’assetjament pur i dur de la comunitat educativa i política del lloc està en aquests costos. Un exemple seria la família de Balaguer que en 2015 va haver de sortir d’aquesta població després d’obtenir de la justícia aquest 25% per a l’educació dels seus fills. Van perdre el negoci que regentaven, emigrar a un altre lloc i escolaritzar als nens en una altra escola. Les manifestacions, amb menors inclosos, contra aquesta família van ser realment repugnants per a una democràcia del segle XXI. En aquests moments està passant el mateix a una família de Canet de Mar pel mateix fe,t guanyar en els jutjats el que la Generalitat denega als seus fills. I seguim amb la vergonya de l’assetjament fins i tot de professors que diuen textualment en xarxes socials: “M’apunto anar a apedregar la casa d’aquest nen! Que es’n vagin fora de Catalunya. No volem supremacistes castellans que ens odiïn” (twiter, 4-12-2021) o “Apartheid a la família que vol destruir la nostra escola i el nostre model. No són benvingudes atès que no estimin a Catalunya. Ja podin marxar-es per on hagin vingut”. Aquest twuits han tingut molts re-twuits, no son casos aïllats. La reacció del govern nacionalista ha estat l’esperada. Com  no els satisfà la disposició del Suprem insten a la rebel·lió, el desobedient i altres expressions a les quals ens tenen acostumats. El conseller d’Educació enviarà una carta als professors de primària i secundària perquè no compleixin amb la justícia. Compliment que es realitzaria simplement impartint una altra assignatura, a més de Llengua Castellana, en espanyol. La qüestió és prou greu com per a provocar la intervenció de l’Alta Inspecció Educativa, el ministre d’Educació o el mateix President del Govern que hauria de cessar el conseller de torn si no rectifica immediatament. Encara que ja sabem en quins paràmetres es mou i quins aliats té el President del Govern español.

Fins aquí la història d’un conflicte provocat per les forces nacional-separatistes i els governs de la Generalitat. Finalitzo aquest article amb unes reflexions que com a ciutadà i professor crec necessari exposar.

Catalunya és l’únic lloc del Món on la immersió lingüística és obligatòria en una sola llengua marginant la majoritària com el castellà. Hi ha exemples d’immersió, com el Canadà, però és voluntària, mai imposada.

La qüestió és igualment greu per l’actitud de l’esquerra. Assumir els plantejaments del nacionalisme, excloents, discriminadors, atemptant contra la igualtat i la llibertat, no és propi d’aquest corrent ideològic. No oblidem que els més perjudicats per la immersió són les classes treballadores, aquelles que no poden permetre’s un col·legi privat per a rebre ensenyament en totes dues llengües de manera proporcional, o pagar-se classes de suport sobre aquest tema, circumstància que s’afegeix a les dificultats de famílies amb altres problemàtiques pròpies de les seves condició. Tenim líders de l’independentisme que fan allò manifestat per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, quan va expressar que els pares que vulguin ensenyament en castellà se’n vagin a l’escola privada. La hipocresia en estat superlatiu.

Les sentències s’acaten, es compleixen i si no ho fa l’autoritat competent, en aquesta cas la Generalitat, ho ha de fer el Govern d’Espanya. En 1962 el President dels EUA, J.F. Kennedy, davant la negativa del governador de Mississippí a deixar entrar a James Meredith, un estudiant negre, en la universitat al·legant que tenia el suport majoritari de la població d’aquest Estat, va enviar a la policia, soldats i a la Guàrdia Nacional per a donar compliment a la legislació que permetia a qualsevol ciutadà a inscriure’s en la universitat. O el cas de Ruby Bridges, la nena negra de 5 anys que en 1960 va haver de ser escortada per la policia per a anar a una escola de blancs. Aquí també la van deixar sola tant els professors com la resta d’alumnes. Les mateixes consignes contra el nen de Canet de Mar. A Espanya no caldria arribar a punt. La inhabilitació i les multes són les qüestions que més fan mal als separatistes que viuen del “malvat” Estat espanyol.

Ja va sent hora de fer complir la llei, amb totes les seves conseqüències, a Catalunya. A deixar de subvencionar amb diners públics tot l’entramat propagandístic i d’odi que tenim aquí com l’anomenada “ONG” del català, Plataforma per la Llengua, que es dedica espiar als nens al pati per a veure l’ús del català o a pressionar a metges, professors, empleats de comerços o restaurants que no parlen en català, cosa que mai han fet amb el futbolista Messi. Els perjudicats són sempre els treballadors. On estan els sindicats? On està l’esquerra?. Dreta i esquerra, a Catalunya i a Madrid, ha creat el brou de cultiu per a aquesta lamentable situació que cal revertir.

Dret a decidir? Si, en allò que és democràtic, la llengua oficial en la qual volem educar als nostres fills, almenys amb una certa proporcionalitat. Per què no es pregunta als pares?. Per que tenen por a la llibertat?.

 

Article anteriorLLUÍS COMPANYS, ¿MÁRTIR O CRIMINAL DE GUERRA? (III)
Article següentLópez Obrador y la conquista de México
Oscar Uceda
Llicenciat en història contemporània per la Universitat de Lleida en 1993, és membre del Consell Social de la UdL, vicepresident tercer de SCC i president d'Historiadors de Catalunya (AHCAC). Autor de diversos llibres i articles sobre història militar a Lleida en època moderna, conferenciant i col·laborador amb nombroses associacions culturals, mitjans de comunicació i universitats.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí