EL CANVI CLIMÀTIC A L’HISTÒRIA. ENEMIC I ALIAT. Síntesi divulgativa.

EL CANVI CLIMÀTIC A L’HISTÒRIA. ENEMIC I ALIAT. Síntesi divulgativa.

DANIEL RUBIO RUIZ, Professor-Tutor Història Econòmica UNED-Cervera. Historiadors de Catalunya. Divulgador històric.

La sèrie d’articles de divulgació històrica sobre temes relacionats amb les pandèmies i el clima, que vam iniciar el mes de maig passat, continua amb aquest estudi sobre un problema dels nostres dies però que acompanya a l’home des de la seva aparició en el planeta, el canvi climàtic[1].

Obviem aquí la descripció dels factors del clima: latitud, altitud, relleu, continentalitat, corrents oceànics i vegetació; ni dels seus elements: temperatures, pressió atmosfèrica, vents, precipitacions i humitat, en ser conceptes purament geogràfics i meteorològics. Els citarem degudament en cadascuna de les etapes en les quals desenvolupem aquesta exposició.

Al final del recorregut històric adjuntem dos apèndixs. El primer es dedica a definir conceptes clau per al canvi climàtic com són les seves causes: inclinació de l’eix terrestre, activitat solar, vulcanisme, etc., sobre els quals incidirem per a explicar les causes d’aquest canvi. En el segon apèndix definirem fenòmens climàtics locals d’ampli espectre que influeixen de forma molt activa en el desenvolupament de les civilitzacions que anirem veient al llarg de la Història. Parlem d’aquells que usem en les explicacions però no incloem la totalitat d’ells. Al final aportem una bibliografia seleccionada i comentada sobre aquest apassionant tema.

Els avanços en totes les ciències han permès millorar l’estudi de la història del clima i els seus canvis. Les primeres recerques sobre aquest tema procedien de fonts escrites com eren cròniques antigues on es donaven informacions meteorològiques així com altres documents. En aquest sentit cal destacar els estudis de Le Roy Ladurie sobre les dates d’inici de la verema en llocs d’Europa (veure bibliografia). Pintures sobre glaceres als Alps, repetides en diverses centúries permetien veure el seu avanç o reculada i veure d’alguna forma l’evolució climàtica.

En l’actualitat i des de fa diverses dècades comptem amb les dades ofertes pels cilindres de gel recollits en aquelles zones on n’hi ha de manera perpètua, cilindres de fang en el fons de llacs i mars, registres coralins, anàlisis dels anells dels arbres (dendrocronologia), avanços en astronomia sobre l’òrbita terrestre, la inclinació de l’eix del nostre planeta o les taques solars. En el segle XVIII ja trobem mesuraments de temperatures o precipitacions però no serà fins a 1860 quan es produeix, ja de manera ininterrompuda, la recollida de dades meteorològiques, sèries completes, fins als nostres dies. No obstant això, aquesta circumstància no s’ha donat en tots els llocs de la Terra. Els models reproduïts per programes informàtics vénen a completar el ventall de mètodes de recerca del clima en el passat.

La Terra té una antiguitat aproximada de 4.500 milions d’anys. Des de la formació d’una atmosfera al voltant del mateix podem dir que hi ha clima i canvi climàtic. No obstant això, el nostre estudi parteix d’una època històrica concreta, aquella en la qual apareixen les grans civilitzacions urbanes. El relat començarà amb una introducció des de l’acabament de l’última glaciació i fins al quart mil·lenni abans de Crist. A continuació i per a avançar cronològicament, estructurarem els diversos períodes des d’una òptica climàtica[2] .

INTRODUCCIÓ. Un clima més estable.

Entorn del 9.700 a. C., finalitzada l’última etapa glacial, ens endinsem en un període relativament més tranquil en els vaivens climàtics del nostre planeta que arriba fins als nostres dies. L’última era geològica, l’Holocè, mostra l’activitat humana sobre el medi ambient d’una forma palpable[3]. Hem de considerar que l’espècie humana és la més adaptable a tots els ecosistemes planetaris fins al punt que pot influir en aquells d’una manera significativa.

Els primers assentaments permanents o semi-permanents s’han trobat en pròxim Orient, en punts d’Israel i la península d’Anatòlia. L’agricultura de cereals, blat i ordi, i la domesticació d’animals, juntament amb tècniques més depurades en ceràmica són alguns dels seus distintius en les corresponents excavacions arqueològiques. L’aparició les activitats agropecuàries en el Neolític ha tingut diverses teories, no obstant això en totes elles està present la climatologia. Un clima més càlid va fer retrocedir als grans animals caçats per l’home del Paleolític i al mateix temps aquests grups humans van començar a conrear espècies com les ja citades del blat i l’ordi que es trobaven per la zona de manera silvestre. La selecció de llavors i terrenys més productius marquen el naixement de l’agricultura que també ve acompanyada de la domesticació d’animals per al seu aprofitament com aliment i com a força de treball. Una alimentació més diversificada i no dependent del moviment de ramats d’animals van millorar les condicions de vida d’aquestes poblacions humanes permetent a més suportar un major creixement demogràfic .

Estem en el Neolític, però respecte al clima hem exposat que després de l’última glaciació ens trobem en un període càlid o en paraules de Brian Fagan, “El llarg estiu”, encara que amb algunes excepcions de les quals parlarem en el seu moment. En pocs segles la temperatura mitjana del globus va augmentar entre 5 i 6 graus centígrads. La menor extensió de gel va reduir la radiació solar reflectida fora de l’atmosfera, l’augment de precipitacions va elevar el nombre d’aiguamolls que alliberaven més metà afavorint així l’efecte d’hivernacle. Resumint, tenim més radiació solar la causa primigènia de la qual, que provoca els canvis citats, es trobaria en els cicles de Milankovicht.(Veure definicions).

Vegem ara la primera excepció a aquest període càlid. Cap al 6.200 a. C. una gran quantitat d’aigua dolça es va desplomar del casquet glacial del Nord del Canadà. Una part d’ella es va dirigir cap al Golf de Mèxic mentre que la resta es va aproximar a Europa. La circulació oceànica de l’Atlàntic Nord es va detenir provocant en el nostre Continent, durant 400 anys, un temps més fred i sec que es coneix com a “Mini Era Glacial”.  Passades aquestes centúries i entorn del 5.600 a. C. el Mediterranéo, que en aquesta mini era havia descendit 15 metres per sota de la costa actual, es va elevar amb l’arribada de masses d’aigua i van inundar en poc temps l’antic llac Euxino convertint-lo en la Mar Negre. Nombroses poblacions que vivien al voltant d’aquest ecosistema es van veure desplaçada cap a totes direccions creant, segons algunes teories, el mite del Diluvi Universal relatat en la Bíblia i altres cultures.

Aquesta primera etapa del “llarg estiu”, també amb més pluges, arriba fins a inicis del quart mil·lenni. Fins llavors grans deserts com el Sàhara o l’Aràbic eren planes verdes amb arbres, molta vegetació i animals tropicals ja que els monsons, vents que porten gran quantitat de núvols, penetraven en aquests espais. Situació similar la trobaríem en zones del continent americà. Aquest període que hem vist fins ara, entre el 9.700 i el 3.800 a. C. aproximadament, és conegut com l’Òptim Climàtic de l’Holocè, amb el parèntesi de l’explicada Mini Era Glacial. Però com dèiem, a principis aquest quart mil·lenni el clima es torna més fred i sec, els monsons es van allunyar d’aquestes zones les quals van caure en una gran sequera. L’oscil·lació orbital de la Terra segons el model de Milankovitch o modificacions a la circulació oceànic atlàntica estarien en l’origen d’aquest canvi. Molts territoris humits es van convertir en deserts o erms àrids. Les poblacions que se sustentaven en aquest ambient d’aigua emigren en la seva gran majoria cap a fonts contínues d’aquest preuat element, els rius. És el cas del Nil a Àfrica o els cursos de l’Eufrates i el Tigris a Mesopotàmia on ja hi havia assentaments humans, també a llacs més propers com el Txad.

LES PRIMERES CIVILITZACIONS URBANES. ELS PRIMERS IMPERIS. UN CLIMA MÉS VARIABLE

Situar-se a la vora d’un riu era sinònim de seguretat en èpoques pre-industrials. No obstant això, els seus cursos no són permanents o iguals al llarg de l’any, ni tots els anys viuen les mateixes oscil·lacions. Amb l’agricultura, la ramaderia, les noves eines i noves tècniques les poblacions situades en aquests entorns van procedir al control de les crescudes o avingudes de les conques fluvials, és a dir, el control de l’aigua. L’organització social necessària per a escometre aquesta labor: construcció de canals, preses, elevadors i altres enginys indispensables per a aquest control va portar com a conseqüència l’aparició de les grans civilitzacions urbanes de l’antiguitat[4].

Efectivament, el repetit control de l’aigua al costat del cultiu de cereals està en l’origen d’aquestes civilitzacions. El Creixent Fèrtil, Egipte i Mesopotàmia, entorn del tercer mil·lenni (blat i ordi); Vall de l’Indo, circa 2.600 a. C. (arròs); la Xina, riu Groc, circa 1.600 a. C. (arròs); Mesoamèrica i els Andes, circa 1.200 a. C. (blat de moro). Amèrica es un cas particular ja que no es situen en els corrents fluvials. Els asteques construeixen la seva gran ciutat en un llac, els maies aprofiten les pluges tropicals i embassen els excedents, els inques conreen en terrasses recollint l’aigua dels cims.

Hem vist, per tant que l’agricultura centrada en els cereals i el control de l’aigua genera les primeres societats complexes: divisió del treball, classes socials, religions sacerdotals, exèrcits, elits dominants, comerç, escriptura, metal·lúrgia, tot això sustentat pels excedents que ofereix una economia productiva. Les variacions del clima estarien en aquesta seqüència:

Canvi climàtic – Agricultura – Canvi climàtic – control de l’aigua – Civilitzacions urbanes.

Les societats, estats, ciutats-estat, que apareixen en aquests mil·lennis es desenvolupen, es diversifiquen i es succeeixen a partir d’expansions territorials dels nuclis més poderosos: l’Egipte dels faraons, els poders del Món Mesopotàmic, l’Imperi Hitita, l’Imperi Persa, la cultura grega, les primeres dinasties xineses, les cultures del sub-continent indi o les referides d’Amèrica són els exemples més coneguts. No és l’objecte d’aquest estudi seguir tots aquests avatars però ens detindrem en algun aspecte de canvi climàtic fins a arribar a una nova etapa des d’aquest punt de vista[5].

No hem d’oblidar que tot i la llunyania entre si d’aquests pols civilitzadors i l’escassa densitat de població del Planeta, els contactes entre regions distants es produïen per qüestions comercials, imperialistes o altres necessitats. Vegem un cas al que tornarem repetidament. L’estepa asiàtica arrenca en l’Est del continent i segueix fins a Europa, en la plana hongaresa pel Sud i fins a la seva homònima russa pel Nord. Aquest enorme espai ha viscut al llarg de la història el naixement i evolució de multitud de pobles i cultures. Des de l’interior asiàtic s’han produït importants moviments migratoris, tant de manera pacífica com en forma d’invasions cap a l’Est, el Sud i cap a l’Oest, en direcció a Europa. Del 4.400 a. C. fins al 2.800 a. C. la vella civilització neolítica del nostre continent és atacada per diverses onades de pastors nòmades produint-se el que anomenaríem la indoeuropeització d’aquesta part de la Terra. En segles posteriors veurem l’arribada de nous pobles.  El coneixement de tot aquest entramat de cultures i poble segueix en estudi, les causes dels seus moviments són múltiples: l’augment demogràfic, la cerca de millors terres, conflictes interns i els canvis climàtics estarien en l’origen d’aquests desplaçaments. La variabilitat climàtica citada com una de les causes la trobem dins del període de l’Holocè més estable, però no exempt de vaivens en precipitacions i temperatures, amb les seves corresponents conseqüències mediambientals.

(L’estepa euroasiàtica. Font: wiquipedia)

Nous canvis sacsaran, i fins i tot acabaran, amb molts d’aquests imperis. Vegem algun exemple.

Cap al 2.800 a. C. el clima en el Creixent Fèrtil es torna més benigne. És l’època, a partir del 2.660, de la construcció de les grans piràmides egípcies. A Mesopotàmia es formen unitats polítiques que van més enllà de la ciutats-estat, és el cas de l’Imperi Acadi. Però entorn del 2.200 a. C. una forta sequera assota tota aquesta part del Globus. L’Imperi Antic del Nil entra en una etapa d’inestabilitat política i fams, davant la falta de crescudes del riu.

(El Nilómetre, escala en pedra per mesurar les crescudes del riu. Font:Wiquipèdia. http://ruta-33.blogspot.com/)

El primer període intermedi (2.250-2.025) succeeix l’Imperi Àntic fins que un nou faraó, Mentuhotep II, de la XI dinastia, recuperi la unitat. L’Imperi Acadi, fundat per Sargón I de Acad, en aquesta urbs a costat del riu  en 2.334, cau en franca decadència i desapareix en 2.154. Les civilitzacions de l’Indus semblen sofrir les fatals conseqüències d’aquests revessos climàtics i uns imperis succeeixen a uns altres[6].

(Piràmids de Gizéh. Font: https://www.lacamaradelarte.com/2016/04/las-piramides-de-gizeh.html)

PERÍODE CÀLID MINOIC (1500-1200 A. c.)

La civilització minoica s’estableix a l’illa de Creta des del Neolític. La seva importància com a empori marí es data entre el 2700 i el 1200 a. C. data en la qual viuen l’embat dels Pobles de la Mar. El desenvolupament comercial marítims s’hauria produït, en la seva màxima esplendor, entre el 1500 i el 1200 a. C. secundat per unes excel·lents condicions climàtiques, amb una anomalia de +1,2 °C.

El MEDITERRANI ORIENTAL EN 1200 A. C.

Les invasions dels Pobles de la Mar a finals del segle XIII a. C. trastoquen tot l’entramat de Mediterrani Oriental. No hi ha acord entre els historiadors sobre aquest procés i es dubta, fins i tot, de la seva existència. Els partidaris de la realitat de les mateixes també difereixen en les causes que motiven els moviments, violents i pacífics, entorn d’aquests llocs. No anem aquí a desenvolupar aquests esdeveniments però sí que ens detindrem en les causes climàtiques que podrien explicar l’èxode de poblacions cap a aquests vells territoris del Mare Nostrum.

(Font: https://arrecaballo.es/edad-antigua/carros-de-guerra/invasion-de-los-pueblos-del-mar/)

La cultura micènica en la península Hel·lènica, els minoics, els hitites d’Anatolia i l’Egipte dels faraons es van veure afectats per l’arribada d’unes poblacions que van acabar amb el difícil equilibri geopolític i comercial de la zona. Només l’Imperi del Nil sobreviurà però ja no tornarà a ser el de segles anteriors. Grècia entrarà en l’anomenada Edat Fosca fins que quatre-cents anys després il·lumini l’Època Arcaica. L’Imperi Hitita s’enfonsa i la zona Sud de la seva influència és ocupada pels assiris. Eren els últims temps de la dilatada Edat del Bronze abans d’entrar en l’Edat de Ferro.

Les prolongades sequeres des del 1200 sobre àmplies zones de la península Hel·lènica i Anatolia van col·lapsar la cultura micènica, també Creta, i l’Imperi Hitita, al mateix temps, desplaçats climàtics, davant la falta de collites i aliments, procedents del Nord de la Hélade van irrompre en aquest complex i feble sistema geopolític. L’arribada de vents secs del Sàhara a aquestes latituds de forma prolongada eren la causa més directa de les esmentades sequeres. L’impuls calent del desert era provocat pels vaivens de l’Oscil·lació del Sud, de la zona de Convergència Intertropical i la circulació marina de l’Atlàntic Nord.

Les causes climàtiques exposades en aquest paràgraf van ser iniciades per Rhys Carpenter, estudiós del món clàssic en el Bryn Mawr College, en 1966. Més tard Reid Bryson i Don Donley de la Universitat de Wisconsin i Hubert Lamb, Universitat de East Anglia[7].

EL MÓN MEDITERRANI (1200-200 A. C.). REFREDAMENT.

Una època de refredament va succeir després del període anterior. Del 1200 al 200 a. C., les temperatures van ser més baixes, els estius més curts i nuvolosos, sequeres prolongades, inundacions i “mars borrascosos”. Situació que arriba fins a l’Òptim Climàtic Romà. Aquests segles coincideixen amb l’aparició i desenvolupament del ferro.

Malgrat aquestes condicions tota la Mar Mediterrània adquireix una major importància com a lloc d’expansió i comerç. En el primer mil·lenni abans de la nostra era, fenicis i grecs desenvolupen la seva activitat per ell. Els cartaginesos, amb base en l’anterior colònia fenícia de Cartago (Tunísia), ocupen el Sud-Oest; els etruscos creen la seva civilització a Itàlia. No obstant això, una ciutat, Roma, a partir del segle VI a. C., inicia la seva marxa per aquests indrets fins a arribar a convertir aquest massa d’aigua en el Mare Nostrum. Però els romans comptaran per a això amb un gran aliat.

L’ÒPTIC CLIMÀTIC ROMÀ. (200 a. C. – 150 d. C.)

Roma apareix en la història en el segle VIII a. C. quan una sèrie de poblacions se situen entorn dels set pujols i es constitueixen com una ciutat-estat. En aquests moments es troba sota la influència de la civilització etrusca i governats per monarques dependents d’aquella. En el 509 a. C., els romans expulsen a l’últim rei, Tarquini el Superb, instituint-se com a república patrícia. Fins al 27 d. C., any de creació de l’Imperi, Roma s’expandeix per tot el Mediterrani convertint-se així en la primera potència del moment. Aquesta expansió continuarà en el segle I de la nostra era fins a aconseguir la màxima extensió imperial en els límits dels rius Rin i Danubi (excepte la Dàcia, situada en la riba esquerra), el desert del Sàhara, Escòcia i els rius Tigris i Èufrates. Els contactes comercials es produïen en totes direccions, per terra, gràcies a les calçades, i per mar, vies de transport dels exèrcits. L’Oceà Índic eren unes aigües de trànsit de vaixells que arribaven d’Orient fins al Mar Roig.

(L’Imperi romà segle II. Font: Romana Insolentia. https://romanainsolentia.com/2014/11/10/la-aparicion-de-los-godos-en-la-sociedad-y-el-ejercito-romano/)

La capacitat militar aconseguida gràcies a una organització política i ciutadana ben estructurada van permetre a Roma la conquesta d’aquesta part del Món. Els potents exèrcits, les calçades, la colonització de territoris, el comerç, el llatí, van unificar el Mare Nostrum. Ara bé, la Ciutat Eterna es va veure beneficiada per un clima favorable entre els segles III a. C. i III d. C., amb un òptim entre els anys 200 a. C. i 150 d. C., l’anomenat Òptim Climàtic Romà.

Els segles I-II de la nostra era són coneguts en la història del Món clàssic com la “Pax Romana”, una etapa de relativa tranquil·litat militar, d’expansió econòmica i de màxima extensió de l’Imperi. Anys que coincideixen amb el període climàtic que dóna títol a aquest apartat.

Les temperatures mitjanes d’aquesta etapa eren 1° major que les actuals. Aquestes circumstàncies s’aprecien especialment l’Atlàntic Nord i la seva influència a Europa. Un clima més càlid, humit i estable afavoria els cultius agrícoles. Abundants collites de cereals es produïen en la Península Ibèrica o el Nord d’Àfrica, graner de Roma, l’oli d’oliva d’Hispània omplia les àmfores dels vaixells, el vi grec feia el propi. No sols Roma, la resta de l’Imperi s’assortia de tot el necessari per a la vida. A Britània i el Sud d’Alemanya es conreava la vinya que cobria les necessitats de vi d’aquestes terres. Productes de luxe procedents del llunyà Orient arribaven al Mediterrani per l’Índic, tal com hem assenyalat anteriorment.

Les causes de la bonança climàtica són vàries. L’escassa incidència del fenomen del Nen en el Pacífic Sud (ENOS o Oscil·lació del Sud), la menor activitat volcànica o el desplaçament dels anticiclons de les Açores cap al Sud (OAN o Oscil·lació de l’Atlàntic Nord), son en l’origen d’aquestes causes. Però convé indicar la importància del desplaçament de l’ecotò que es troba entre la zona continental i mediterrània cap a latituds més septentrionals permetent així l’entrada pel corredor del Mare Nostrum de borrasques humides.

A la fi del segle II el Món romà veurà el final d’aquesta etapa de bonança. Ja amb Marc Aureli (161-180 d. C.) s’anuncien temps convulsos.

(Estatua de l’emperador Marc Aureli. Font: Photothèque du musée Saint-Raymond, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=97131451)

Les amenaces d’invasió de pobles germànics a les fronteres del Nord obliguen l’Emperador a acudir en persona per a defensar el limes. L’any 165 apareix la primera gran epidèmia en l’entorn Mediterrani, la Pesta Antonina, una plaga de verola, vinguda de l’Est que va causar grans estralls. En el 192 d. C mor l’últim Imperator de la dinastia Antonina, Còmode, fill de Marc Aureli. I el clima ja donava indicis d’una canvi significatiu des de mitjans de la segona centúria, l’òptim romà s’acaba, arribaven unes condicions atmosfèriques mes volubles, menys estables, un nou període apareix en el nostre entorn.[8]

TRANSICIÓ ROMANA TARDANA (150 – 450 d. C.).

La bonança dels anys anteriors arribava a la fi. En l’apartat anterior hem vist els signes i circumstàncies que anunciaven la crisi del segle III. Les dècades que van del 235 al 284 desenvolupen aquest període de l’Imperi on l’anarquia militar, la crisi política, les dificultats econòmiques, la inflació, la pressió de poble bàrbars en la frontera Nord i l’Est van provocar moments convulsos en la Pax Romana de temps enrere. Epidèmies recurrents com el xarampió o el tifus colpejaven ara amb major força a la població, no obstant això una nova pandèmia arriba en el 249 a Alexandria i dos anys després la trobem a Roma, era la Pesta de Ciprià, descrita per aquest bisbe de Cartago. El seu impacte arriba fins a l’any 270. Parlem d’èbola, un filovirus que arriba per primera vegada a aquestes zones del Món.

La recuperació de la crisi es produeix a partir del 284 encara que les conseqüències de la mateixa acompanyaran a l’Imperi fins a la seva desaparició en el 476. Els canvis van venir per a quedar-se a l’entorn del Mediterrani occidental i arriben fins a la implantació del feudalisme en l’Alta Edat mitjana. Les reformes de l’Emperador Dioclecià (284-30) van permetre la supervivència de la potència mediterrània encara que es materialitzava la seva divisió en dos blocs, Occident, en decadència i en clara ruralització, i Orient, la zona pròspera, rica, que perdurarà mil anys.

Una nova etapa climàtica acompanyarà aquests esdeveniments. Havia finalitzat l’Òptim Climàtic Romà, el fred, els anys de sequera i especialment la variabilitat atmosfèrica van ser una constant d’aquests temps. El Bisbe de Cartago, Sant Ciprià, citat anteriorment, ens parla dels gèlids vents que bufaven amb freqüència al Nord d’Àfrica i d’anys on la lluentor del Sol era somort o feble.

Les condicions adverses es van produir en diversos hàbitats i fins i tot amb major força més enllà de l’entorn mediterrani. Les vinyes que es conreaven a Alemanya i Britània deixen de fer-ho en acabar el segle III. Les oliveres que havien guanyat terreny a la Gàl·lia també desapareixen. Aquests canvis que afecten altres cultius igualment incideixen en poblacions que s’havien expandit en les condicions favorables de segles anteriors. Els seus desplaçaments, pacífics o violents, vers la frontera romana, poden considerar-se desplaçaments climàtics. La cerca de terres de cultiu, de les riqueses de les ciutats, la seguretat davant la pressió d’altres poblacions provinents de l’estepa asiàtica, també afectades per canvi climàtic, són les causes d’aquests importants moviments humans.

A l’espera d’una major concreció en l’activitat solar o els cicles Milankovitch en la rotació de la Terra per a explicar els avatars de l’atmosfera en aquesta època, dos fenomens es produeix amb insistència, l’activitat volcànica y el OAN. Del 235 al 265 d. C. es detecten, almenys, cinc grans erupcions que afecten la qualitat de l’aire de l’Hemisferi Nord. Per altra part, L’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord, és a dir, la relació entre l’anticicló de les Açores i les baixes pressions d’Islàndia, van ser un altre factor a tenir en compte. La situació i la força d’aquests dos centres de pressió atmosfèrica provoquen el recorregut de borrasques humides cap al Nord-oest del continent o cap a latituds mediterrànies, afavorint o castigant unes zones o altres.

El segle IV, sense un retorn a les favorables condicions de l’Òptim Romà, va ser un respir en les inclemències mediambientals. Les temperatures van ser més càlides que en segle precedent (s’observa un retraïment de les glaceres alpines), l’activitat volcànica va ser escassa, les borrasques van afavorir a l’Europa Nord i Occidental però no així al Mediterrani o a Pròxim Orient (s’han trobat senyals d’aridesa en llacs de la Península Ibèrica). Va haver-hi, en canvi, un tret comú, la variabilitat d’un clima impredictible i com hem reflectit en un altre moment aquesta és una característica que no afavoreix l’estabilitat necessària en el desenvolupament de les societats humanes.. No obstant això, el segle IV va ser un miratge si veiem els esdeveniments dels propers segles.

LA PETITA EDAT DE GEL DE L’ANTIGUITAT TARDANA (450 – 700). (700 – 900?).

A mitjans del segle V ja eren perceptibles les noves condicions climàtiques que s’anunciaven dècades enrere. L’Imperi romà d’Occident convivia de manera pacífica o violenta amb pobles de més enllà de la seva frontera Nord. Alguns d’aquests pobles havien intentat entrar en els espais més rics d’Orient però havien estat rebutjats. La plana hongaresa era una vegada més un punt clau d’assentament de poblacions en el seu desig d’ocupar unes terres fèrtils, fugint d’unes condicions mediambientals nocives o per l’embranzida d’altres col·lectius vinguts d’Àsia. En el 406, els Huns empenyen als Suevos, Vàndals, Alans i Burgundis a creuar el Rin i en 409, els tres primers creuen els Pirineus i s’instal·len a Hispània. Amb Atila, els Huns creen un gran imperi euroasiàtic i malgrat ser derrotats en el 451 al Sud de la Gàl·lia per un exèrcit aliat de romans i visigots, el seu domini no s’enfonsarà fins a la mort del seu cabdill dos anys després. En el 476 és deposat l’últim Emperador, Ròmul Augústul, per Odoacre, rei dels Hèruls. En aquestes dates els visigots ja estaven a Hispània, després d’un tractat amb Roma per a habitar aquestes terres i lluitar contra els pobles germànics que van entrar en el 409. Els Francs s’afirmaven al Nord de la Gàl·lia i els Ostrogots van acabar instaurant un regne a Itàlia després de l’expulsió dels Hèruls en el 493[9].

(Europa al segle VI. El color taronja indica la màxima extensió de l’Imperi de Constantinopla o Imperi Bizantí. Font: Características. https://www.caracteristicas.co/imperio-bizantino/)

Aquestes condicions geoestratègiques, polítiques, de moviments de pobles, dels quals només hem donat alguns exemples, es troben en els albors d’aquesta petita edat de gel que actua com un dels motors bàsics de la Història. Un període que s’emmarca entre la caiguda de Roma i l’arribada dels musulmans a la Península Ibèrica i sobre el qual tenim ara més dades gràcies a les recerques sobre els anomenats “segles foscos”. Els mateixos segles que veuen la formació i desenvolupament dels primers regnes germànics: el Merovingi (francs) a la Gàl·lia o l’Hispà-Visigot de Toledo, són testimonis de l’auge de la Constantinoble de Justinià el Gran (482-565) i la seva decadència en anys posteriors. En el segle VII, els musulmans s’estenen per Orient i el Sud de Mediterrani truncant la unitat comercial d’aquesta mar.

La Pesta de Justinià arriba en el 541 i afectarà gran part d’Europa i Nord d’Àfrica. Sabem que es tracta de pesta negra provocada per la Yersínia Pestis, bacil portat per puces de la rata negra. El seu origen està en l’altiplà del Tibet i es va propagar a través del comerç que discorria per l’Oceà Índic fins al Mar Roig. Després d’un primer gran impacte tenim onades fins a mitjan segle VIII. Un clima més sec i fred provocava modificacions en l’hàbitat d’animals com la marmota o el gerbilino en contacte amb una espècie pròxima a l’home, l’esmentada rata negra que li acompanyava en mercats i vaixells.

Un clima més sec, més fred, però especialment, i tornem a remarcar aquest fet, més impredictible, van ser la tònica dominant amb pics de fenòmens extrems: anys torrencials amb desbordaments de rius, el Roine (563, 572, 583), el Guadalquivir (la crescuda del 675 va ser la més notable); fams per sequera a l’Espanya visigoda (620, 675, 680, 707, 711), catàstrofes unides a malalties com la malària a Itàlia (450-451) o plagues de llagosta en l’Est del Mediterrani (500), son exemples dels mals temps.

Les dècades que van del 530 al 540 sofreixen un increment considerable de l’activitat volcànica. L’any 536 va ser un any sense estiu, les temperatures van caure una mitjana de 2,7° respecte a altres anteriors. No obstant això, els volcans amb les seves erupcions a l’atmosfera són fenòmens delimitats en el temps, transitoris. Una altra circumstància més perdurable va afectar el clima d’aquests segles, parlem de la irradiació solar, l’absència de taques solars i per tant de disminució de calor enviat per la nostra estrella, va arribar a uns nivells inferiors al mínim de Maunder del segle XVII, amb una etapa inusualment gèlida, la del 530 al 680. Estudis en els nuclis de gel (restes de cendres d’aquesta període) i els cercles dels arbres (confirmats en zones tan allunyades com els Alps i el massís d’Altai xinès) vénen a demostrar aquestes condicions adverses. A tot això caldria afegir una fase de baixes pressions a l’Atlàntic Nord que van afectar aquest hemisferi terrestre. Els documents històrics recullen nombrosos testimonis de dites inclemències. Les cròniques d’erudits de l’època relaten qüestions com la falta de calor solar o l’important increment de rogacions cristianes per a atreure el favor diví en les pluges.

Anteriorment hem reflectit de forma molt succinta les migracions de pobles dels segles IV i V. Entre els segles VI i VIII s’observen moviments geoestratègics i poblacionals igualment importants. Estaria el canvi climàtic darrere d’aquests vaivens? Deixem constància d’alguns exemples:

La península d’Aràbia va rebre en la setena centúria i de manera notable, més pluges de les habituals per a un desert, afavorint la cria de camells i altres espècies animals amb el consegüent augment demogràfic. Amb la unificació de tribus per Mahoma en el 622, any de l’Hègira, els musulmans inicien una expansió cap a tots els punts cardinals creant una vasta unitat cultural i religiosa que arriba fins als nostres dies.

Les dificultats d’Orient Mitjà provoquen la decadència de l’Imperi Sasànida, gran enemic de Constantinopla, que és substituït pels musulmans. Al mateix temps poblacions turques s’acosten a Anatòlia, rica en pastures per al bestiar.

Els Àvars, procedents de l’estepa asiàtica, arriben al voltant de l’Europa de l’Est en el segle VI creant un gran imperi, que va arribar amb diversa intensitat fins a principis de la novena centúria quan són desintegrats per Carlemany i els búlgars.

Aquesta petita edat de gel la situa Kyle Harper entre el 450 i el 700 com ja hem reflectit en el títol d’aquest apartat. No obstant això aquest clima fred es prolonga en el segle VIII igual que ho fan les onades de pesta negra. En el segle següent tenim episodis de fred intens, basta recordar que el Nil es gela parcialment en el 829. Són aquests episodis suficients per a caracteritzar els segles que estudiem abans d’arribar a l’escalfament medieval?

Els moviments humans de l’estepa euroasiàtica no deixen de ser un termòmetre de variabilitats climàtiques i/o creixement demogràfic que empeny a col·lectius a pressionar a societats riques establertes al Sud, la Xina, o l’Oest, Imperi Romà d’Orient o també a les planes hongaresa i russa. Altres desplaçaments en el món europeu reflectirien aquestes circumstàncies. Ja hem citat els Àvars que són destruïts com a potència a principies del segle IX i el seu lloc és ocupat en el vessant Nord del baix Danubi pels magiars o hongaresos, nòmades d’Ucraïna. Igualment pobles eslaus i normands pressionen territoris de Carlemany en el citat segle.

La qüestió no queda resolta fins al moment però un poble viatger ens pot donar llum al clima dels segles immediatament anteriors al Període Càlid Medieval, ens referim als vikings. Aquestes poblacions noruegues es van estendre en totes direccions en els segles que estem explicant però la seva arribada a terres de l’Oest, Islàndia (874), Groenlàndia (985) i possiblement el Canadà (circa 1000) ens suggereixen un clima que es torna més benigne en aquestes latituds de l’Oceà Atlàntic. No sols arriben a aquestes terres sinó que s’assenten i creen colònies perdurables en funció d’una agricultura i ramaderia sostenibles, una pesca en abundància, contactes amb pobles inuit i mars desproveïdes en gran part de gel. Tornarem a aquesta expansió en l’apartat següent però deixem constància que sense unes condicions favorables difícilment aquestes poblacions creades al seu pas, amb les seves respectives esglésies i bisbes, haguessin arribat lluny en el temps.

A manera de conclusió no podem afirmar amb rotunditat que la Petita Edat del Gel de l’Antiguitat Tardana vagi més enllà dels segles VII i VIII, no podem dir que desapareguessin les onades de fred o que arribés un temps més estable però tampoc ens situem en etapes gèlides o en un ambient permanentment càlid. Període de transició o etapa intermèdia?. Esperarem futures recerques.

PERÍODE CÀLID MEDIEVAL (Circa 900 – circa 1300)

El Període Càlid Medieval marca una etapa de la Història, clarament a Europa, de temperatures més altes, entre 1,5 i 3 graus més elevades, més pluges i un estatus més estable[10].

La cronologia àmplia l’hem situat en el títol d’aquest apartat però amb més intensitat aquest càlid medieval es produeix del 1000 al 1200 a Europa, zones de la Xina i l’Oest d’Amèrica del Nord.

(Europa a l’any Mil. Font: Wiquipèdia. https://flautarociera.com/ccss/?page_id=3797)

Durant els segles anteriors, amb un origen remot en la crisi de la tercera centúria de l’Imperi Romà, es va modelar un sistema de ruralitzaciò econòmica, social, política i jurídica, que coneixem com a feudalisme. Aquest sistema va perdurar, modificat en el temps, fins a les revolucions dels segles XVIII i XIX. La difícil situació climàtica que hem exposat, l’arribada de pobles germànics, la inseguretat que es vivia a les ciutats, la falta de poders polítics forts, van ser les causes més significatives que expliquen la instauració en tota l’Europa cristiana de l’entramat feudal. Vers el segle X ja queda perfectament definit, en torn a unes relacions de dependència personal. Fins al segle XI el Món urbà era reduït, en alguns moments de sotsobre polític les úniques autoritats que es van mantenir en elles van ser els bisbes. A partir de l’esmentat segle XI, amb una economia en auge dins d’aquest període càlid i l’absència d’invasions externes, la ciutats es recuperen a l’uníson amb el comerç a llarga distància. Fins llavors, únicament les urbs del Nord d’Itàlia i Països Baixos havien mantingut una certa vitalitat. Vegem amb major deteniment aquest temps de creixement i els seus components climàtics.

El mil·lenarisme que apareix a Europa, una teoria sobre la fi del Món l’any 1000, no va frenar el creixement que el nostre continent experimentava, al contrari va anar prenent impuls en les dècades posteriors. Desaparegudes les amenaces exteriors, diverses iniciatives porten a la conquesta de Terra Santa, són les Croades (1096 – 1272). El motiu principal era l’ajuda a Bizanci davant el perill dels turcs selyúcides no obstant això, no hem d’oblidar el desig de conquesta de noves terres o d’aventures per a una noblesa en expansió i una economia en creixement.

Noves terres de cultiu i pastures són guanyades per agricultors i ramaders a boscos, a aiguamolls, fins i tot a la mar, com succeeix a Holanda. Les innovacions tècniques en l’arada, els guarniments per els cavalls o nous sistemes de cultiu milloren la producció a les fèrtils terres del Nord i Oest del vell continent. La vinya torna a Anglaterra i fins i tot al Sud del Bàltic o la Selva Negra alemanya, les oliveres s’observen al Nord de França. Les bones perspectives agropecuàries també es donen en les zones més àrides del Mediterrani. L’organització ramadera de la Mesta es crea a Castella per Alfons X el Savi l’any 1273 per a la producció de l’ovella merina, espècie portada pels musulmans a la Península Ibèrica. El desert retrocedeix al Nord d’Àfrica que produeix cada any bones collites de cereals. Tot això són exemples de les bones condicions climàtiques que regnen en aquests segles.

La producció tèxtil, organitzada en gremis, nodreix a les ciutats a una població en creixement, un creixement feble en números absoluts, propi de societats pre-industrials, però continuat. Les expectatives de bones collites, any rera any, afavorides per un clima benigne, avancen l’edat dels matrimonis i la natalitat. Aquesta ona ascendent es dóna en el camp però també i amb força en el món urbà. La població europea arriba als 80 milions d’habitants a mitjan segle XIV quan a principis de l’onzena centúria estava entorn dels 35 milions.

Els excedents cada vegada majors van als mercats que amb les connexions a llarga distància creixen, com ho fan les fires. Tenim alguns exemples. Els vikings després de la seva expansió en segles anteriors són ara grans comerciants per mar i per terra destacant en aquest sentit la ruta interior pel Volga que connecta amb Orient. El Danubi és una artèria comercial de primer ordre. Les rutes que enllacen el Nord d’Itàlia i els Països Baixos convergeixen en les importants fires de Champagne, França, on s’ofereixen i compren productes de tots els llocs. Or i esclaus negres provinents d’Àfrica arriben al port de Barcelona on segueixen camí cap a majors latituds. La ruta de la seda connecta la llunyana Xina amb Europa.

Les peregrinacions a Jerusalem competeixen amb les que es dirigeixen a Roma i a Santiago de Compostel·la. Aquestes últimes prenen un impuls inusitat convertint-se també en ruta comercial.

Els constructors eleven edificis per onsevulla. L’esplendor del Romànic es produeix entre finals del segle X i principis del XIII. Ja des de finals del XII, un nou estil, el gòtic, aixeca grans catedrals, edificis de major altura i sumptuositat, reafirmant així la influència dels bisbes d’una banda i una creixent burgesia que s’aparta del feudalisme rural per altra.

(Església romànica de Frómista (Palència). Segle XI. Font: Wiquipèdia. De Tovaritx – Trabajo propio, CC BY-SA 3.0 es, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=35735439)

(Catedral de Burgos. Segles XIII-XV. Font: Vivecamino. https://vivecamino.com/burgos/catedral-burgos-3237/)

L’expansió vikinga pel Nord de l’Oceà Atlàntic s’ha convertit en el millor testimoni del període que exposem des del punt de vista climàtic. Ja ens hem referit a aquest poble en línies anteriors però vegem ara més detalls d’aquesta civilització pel que fa a les altes latituds oceàniques.

(Expansió a l’Edat Mitjana. Font: Wiquipèdia. De en:User:Bogdangiusca – Earth map by NASA; Data based on w:File:Viking Age.png (now: File:Vikingen tijd.png), which is in turn based on http://home.online.no/~anlun/tipi/vrout.jpg and other maps., CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=81232)

Al començament del segle XI els nòrdics es troben perfectament assentats a Islàndia, Grenlàndia i possiblement en la costa del Canadà (illa de Baffin i Terranova). En un altre moment hem esmentat la circumstància d’un benigne clima que afavoria la navegació pel Nord d’aquest oceà des d’almenys el segle IX. Aquest clima permetia el cultiu de cereals com l’ordi, bones pastures per al bestiar i aigües on abundaven els bancs de peixos tan valuosos com el bacallà. El contacte amb pobles Inuit (esquimals) i els pobles Thule (caçadors de balenes), va donar ocasió a un intercanvi de productes que al seu torn permetia l’exportació de peix, d’ivori dels ullals de les morses,de pells de foca, de fusta d’Amèrica del Nord… Tot aquest entramat socioeconòmic es dilueix amb el nou canvi climàtic del segle XIV. El bisbat de Grenlàndia, creat en 1210 desapareix en el segle XV davant la insostenibilitat de la població en la “terra verda”.

Les bones condicions climàtiques d’aquests llocs com de gran part d’Europa no eren característiques generals per a tot el Planeta. La sequera va ser molt constant al Pacífic oriental, al Sàhara o l’estepa asiàtica. Així tornem a aquesta estepa, termòmetre i baròmetre climàtic gegant. Gengis Kan, unifica les tribus mongoles en un període d’escasses pluges que agostava les pastures per al bestiar dels pobles nòmades. La seva expansió es produeix des de finals del segle XII i la següent centúria, aconseguint el Pacífic per l’Est, Europa Oriental i Mesopotàmia per l’Oest i englobant a la Xina pel Sud. S’havia constituït d’aquesta manera un dels imperis més grans de tots els temps.

(Imperi Mongol al segle XIII. Font: Istock. https://www.istockphoto.com/es/vector/mongol-empire-conquista-mapa-gm465596460-59587858)

(Estatua a caball de Gengis Kan. Tsonjin Boldog, Mongolia. Font: https://computerhoy.com/noticias/life/esta-es-estatua-ecuestre-mas-grande-del-mundo-quien-es-71509)

Quines causes climàtiques van provocar la caracterització del Període Càlid Medieval? Segons Brian Fagan són un “misteri”. Respecte a l’època anterior constatem una major radiació solar (Màxim Medieval, 1100-1250) i una menor activitat volcànica. D’altra banda, el sistema d’altes i baixes pressions de l’Atlàntic Nord (OAN), va ser favorable a Europa però va provocar sequeres en l’estepa asiàtica. Igualment podem afirmar que ni va afectar a tot la Terra ni va afectar d’igual forma allí on s’ha demostrat que va ocórrer. Quedem a l’espera de nous estudis.

LA PETITA EDAT DEL GEL (1300-1850)

La característiques climàtiques de segles anteriors canviaran en poques dècades, especialment allí on havien incidit amb més força, Europa, l’Atlàntic Nord, l’estepa asiàtica i la costa oriental del Pacífic. No obstant això les noves condicions mediambientals van ser ara més generalitzades al llarg dels ecosistemes terrestres. La cronologia àmplia de l’etapa que iniciem es reflecteix en el títol (1300-1850) encara que tenim un subperíode, especialment fred (1645-1715), anomenat Mínim de Maunder. Ens ocuparem d’això més endavant.

Les sis centúries que segueixen ens mostren un clima més fred però sobretot més variable, impredictible que fa més difícil l’adaptació dels éssers vius dels seus ecosistemes. Enfront d’aquestes adversitats veurem també l’enorme capacitat humana de superació i progrés. Europa consolida en aquest temps un desenvolupament expansiu, comercial també, que la portarà a ser la zona més desenvolupada del Món i entrar en la Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX. Des d’aquí les transformacions arribaran a altres parts del Globus.

Les primeres dècades del tres-cents medieval mostren successos mediambientals extrems. El fred hivernal del 1309-1310 va provocar la gelada del riu Tàmesi i algunes zones del Bàltic i Mar del Nord. 1315 es coneix com l’any del gran diluvi que va provocar les grans fams d’aquest any i el següent. L’efecte dels canvis en les collites i la navegació marítima es fan visibles al Nord d’Europa. França, L’Espanya medieval o Itàlia resisteixen encara durant la primera meitat del segle XIV.

L’escenari breument descrit sofrirà l’embat d’un enemic extern vingut de l’extrem Orient, un agent ja conegut en l’Antiguitat, la pesta negra. El brot que arriba a Europa en 1347 s’origina de la manera tradicional ja descrita en aquelles llunyanes terres que també viuen sota el canvi climàtic. Les onades del bacil Yersínia pestis escometran el Vell Continent fins a 1720, al costat d’altres malalties infeccioses endèmiques que quedaven solapades per aquest genet de l’Apocalipsi. Tifus, malària, xarampió… o assots més greus com la verola acompanyaven a la gran calamitat. Una població que començava a sentir les conseqüències de les males collites, de fam, dels enfrontaments com la “Guerra dels Cent Anys” entre França i Anglaterra, era pastura fàcil per a les malalties citades perquè els provocava una mortalitat catastròfica, es calcula que els habitants europeus van descendir en un terç de 1347 a 1352. Estralls produïts igualment en l’estepa asiàtica i el Nord d’Àfrica.

(El trionf de la mort (1562), pintura a l’oli de Pieter Brueghel el Vell. Font: Wiquipedia. https://www.elconfidencial.com/cultura/2020-03-12/la-peste-negre-historia-benedictow-coronavirus_2471127/

La segona meitat del tres-cents i els primers anys del segle XV viuen en la nova etapa climàtica que arriba a 1850. En altres apartats parlem de l’estepa asiàtica com a termòmetre gegant del clima, podem dir el mateix de les terres colonitzades pels vikings a l’Atlàntic Nord. El fred de finals de l’Edat mitjana i Edat Moderna va fer créixer les glaceres i les plaques de gel d’aquesta zona de l’oceà, els cultius no resistien el descens tèrmic i els bancs de bacallà es retiren a aigües més agradables. A la fi del segle següent s’havia interromput el comerç d’ivori d’ullals de morsa que és substituït a Europa pel procedent d’elefants africans. Els inuit, més ben adaptats a condicions extremadament fredes, van ocupar les zones que havia abandonat els vikings.

Els segles moderns, XVI, XVII i XVIII, es troben immersos en la Petita Edat del Gel. Vists per centúries i en la perspectiva econòmica, van ser èpoques diferents. Creixement en el XVI, crisi en el XVII i major creixement en el XVIII.

1453, any de la conquesta de Bizanci pels turcs, marca el pas de l’Edat mitjana a l’Edat Moderna. La crisi del segle XIV s’havia superat i comença un període expansiu que contínua en les dècades següents. Com es conjuguen un clima menys benigne i una etapa d’expansió? Hem afirmat que aquest clima va ser més fred però no va ser una tendència constant, es van alternar els anys molt gèlids amb uns altres més suportables, no obstant això la seva variabilitat és la característica predominant. En aquesta situació i en economies pre-industrials, el creixement agrícola es realitza expandint la superfície conreada. Moltes terres deixades de rompre en la crisi passada es tornen a posar en cultiu, les condicions de la pagesia a Europa Occidental són millors que en els segles més asfixiants del primer feudalisme. El rendiment no millorava, excepte allí on hi havia abundant fem animal, terres humides o irrigables. Era una agricultura de subsistència amb l’excepció de les conurbacions de les ciutats i algunes zones que disposaven de molt de bestiar o dirigien part de la terra a plantes tèxtils com el lli. Seria el cas de Països Baixos i després Anglaterra.

Una població en creixement afavoreix l’activitat artesanal i els bons salaris. Però un factor determinant irromprà amb força en el canvi del segle XV al XVI, els descobriments. Les colonitzacions portugueses i espanyoles van començar a globalitzar l’economia, el comerç, la indústria naval. Els intercanvis de productes entre Europa, Àfrica equatorial, Amèrica i Àsia van beneficiar a tota Europa. Després dels conqueridors ibèrics vindrien anglesos, holandesos, francesos. Els avanços en navegació, vaixells, instruments de mesurament, etc. van distanciar a Europa de la resta del Món on no es van produir aquests avançaments. El capitalisme mercantil dominaria aquests segles.

A la fi del segle Setze l’activitat s’alenteix, anuncia la crisi del XVII. Aquesta crisi no va ser tan profunda com la del segle XIV ni va afectar de manera similar a totes les zones. La va sofrir amb força el Mediterrani, Espanya, l’Est del continent. En una situació intermèdia va quedar França i altres terres del Nord. Països Baixos i Anglaterra van millorar les seves expectatives. El comerç colonial no es va retreure, va continuar la seva escalada.

A nivell climàtic aquests anys van ser els més complicats de l’era. S’han donat diverses cronologies per a fixar els períodes més difícils: 1500-1700, 1600-1750, 1645-1715. Podem assegurar que el mínim de Maunder, la menor activitat solar per l’absència de taques en l’estrella, es produeix entre la segona meitat del XVII i primers anys de la centúria següent[11]. La menor irradiació solar va provocar un descens de temperatures que ja van recollir els artistes de l’època en diversos quadres quan pintaven el Rin o el Tàmesi completament gelats. El creixement de les glaceres alpines, arrasant poblacions i cultius, eren testimonis  d’aquest descens tèrmic.

(Pintura de Abraham Hondius, el Tàmesis gelat. Font: El Barroquista. https://elbarroquista.com/2015/12/01/pero-que-frio-hacia-en-el-barroco/)

El segle XVIII torna a ser una època de creixement major que les anteriors. Les polítiques il·lustrades, les millores de cultius com la rotació de quatre fulles, sistema NorfolK a Anglaterra, el creixement de població, especialització de cultius, la generalització del treball a domicili en algunes parts del NO d’Europa, preparaven a aquesta zona per a l’enlairament industrial. Anglaterra ho fa des de mitjan segle, la resta d’Europa haurà d’esperar la centúria següent. En 1789 la Revolució francesa ens introdueix en l’Edat Contemporània on gradualment les estructures tardanes feudals donen pas a societats i Estats liberals. Per a França va suposar una reforma agrària que va crear una gran classe mitjana de pagesos millorant sensiblement l’agricultura gal·la.

Les explicacions del la Petita Edat del Gel les hem centrat en Europa, continent on s’han realitzat més recerques. Successos similars s’han observat a la Xina, L’Índia, Nova Zelanda o Amèrica, de la qual ens ocuparem més tard. Detinguem-nos en algunes particularitats de l’etapa que estem exposant. L’adopció de nous cultius, sistemes agraris o la pesca van permetre a les poblacions dels llocs on es van dur a terme adaptar-se a condicions climàtiques severes i als nous reptes del creixement

La patata va ser portada a Europa pels espanyols en el segle XVI. Era un cultiu resistent a les temperatures fredes o climes extrems i una bona font d’energia. No obstant això, el seu consum en el Vell Continent va trigar a generalitzar-se molts anys  al ser vist com un aliment impur que creixia sota terra. Les diferents esglésies van arribar a prohibir el seu ús. Si a això afegim la proximitat dels europeus als cereals s’explica les dificultats del tubercle per a la seva entrada en la dieta alimentària. Però el canvi climàtic va aplanar aquests inconvenients. Les inclemències meteorològiques posaven en dificultat els cultius dels cereals, inclosos els més durs com el sègol. En aquesta problemàtica es va obrir camí l’esmentada patata en gran part de l’Europa humida i freda. Va ser determinant en llocs com Irlanda on una malaltia d’aquesta planta va provocar els anys de la gran fam de l’illa, 1845-1849[12].

En un altre moment hem explicat l’adaptació a les noves circumstàncies dels Països Baixos i Anglaterra: cultiu de plantes tèxtils, augment de la cabanya ramadera per a aprofitar els seus productes i el fem, actuacions que permetien unes terres humides que en deixar menys terres en guaret eren més productives. Un salt en aquest sentit va ser donat a Anglaterra amb el ja citat sistema Norfolk ideat per Lord Townshend on s’alternaven quatre fulles de cultiu sense guaret: blat, ordi, naps i alfals. D’aquesta manera es collien cereals per a alimentació, plantes farratgeres per al bestiar i la terra produïa tot l’any. Era la revolució agrària que antecedia a la Revolució Industrial.

(Esquema del Sistema Norfolk. Font: Wiquipèida. Murciaeduca.es)

La retirada del bacallà a aigües menys gèlides va modificar els hàbits de pesca no sols als vikings sinó a altres col·lectius que es dedicaven a la mateixa. Un cas paradigmàtic seria el dels bascos. Aquests pescaven i comerciaven amb bacallà del Nord d’Europa que conservaven amb la sal proporcionada a l’interior d’Espanya. Els vascons van seguir el canvi de rumb dels peixos i van continuar amb les seves hàbils tècniques de la Mar arribant fins a Terranova.

El refredament que es produeix a partir del segle XIV va destruir o va deixar inservibles moltes piscifactories desenvolupades en el Període Càlid Medieval en els rius de l’interior d’Europa: esturions, carpes… Aliments que van deixar de completar la dieta de gran part de la població. Les captures de bacallà no cobrien totes les necessitats. Els arengs van ser un substitut però amb un sabor i textures més bastes les classes adinerades els van adobar amb espècies afavorint així el seu comerç.

La primera meitat del segle XIX representa el final de la Petita Edat del Gel. El Nou-cents començava per a Europa amb les guerres napoleòniques que van mantenir encès el Continent fins a 1815. L’emperador francès va viure en primera persona els estralls climàtics en la invasió de Rússia fins al punt que aquesta circumstància va provocar el fracàs dels seus plans per a acabar amb el règim dels tsars. El tifus i altres malalties van completar el desastre.

1816 va ser conegut com l’any sense estiu. Havia ocorregut en altres ocasions com el període que va de 1783 a 1789 on diversos volcans islandesos i italians van enfosquir els estius europeus. Però l’explosió del Tambora de l’illa de Sumwaba (Islàndia), el 1815 va ser un dels episodis volcànics més catastròfics patits a l’era de la Humanitat. Va matar directament a més de 60.000 persones i va sumir l’atmosfera de l’Hemisferi Nord en una boirina de diòxid de sofre disminuint la radiació solar sensiblement. S’ha calculat un descens tèrmic de 3 graus de mitjana. Els efectes sobre les collites de l’any següent, 1816, van ser aterridors, especialment per a una població que acabava de deixar les guerres napoleòniques. Les fams, acompanyades per epidèmies de còlera i tifus, van ser una tònica general.

La creació literària de Frankenstein té la seva explicació en les circumstàncies de l’any sense estiu. A la residència estiuenca de Vila Diodati, pròxima a Ginebra, havien arribat en aquest any Lord Byron, la seva esposa Mary Shelley, el seu metge John Polidory, el poeta Perci B. Shelley i Claire Clairmont. Amb fred i pluja constant els tres inquilins ocupats a beure alcohol i prendre láudan van decidir escriure un relat de terror per a amenitzar el seu tancament. D’aquí sorgiria la famosa novel·la de Frankestein, obra de Mary Shelley, on es reflecteixen els experiments sobre electricitat que s’estaven duent a terme i el fred clima que es vivia en aquells moments.

(Frankenstein interpretat per Boris Karloff. Font. Viasinapsis. https://viasinapsis.cl/frankenstein-el-monstruo-de-mary-shelley-al-cine-sonoro-parte-i/)

Cap a 1860 s’inicia la recollida sistemàtica de dades meteorològiques en gran part del Món. En aquestes dates la Revolució Industrial està expulsant a l’atmosfera gran quantitat de diòxid de carboni ininterrompudament fins als nostres dies. La Petita Edat del Gel acaba en aquestes dates, el clima és torna més càlid i estable amb un augment continuat de les temperatures. Arribem així a l’última etapa que exposarem. No obstant això, ens preguntem quals van ser les causes del període inestable explicat en aquestes pàgines. Hem parlat d’una menor irradiació solar per una disminució de l’activitat de l’astre. Els episodis volcànics van ser freqüents si els comparem amb el Període Càlid Medieval. Però les últimes recerques posen el punt d’atenció en les alteracions dels corrents oceànics de l’Atlàntic Nord. La quantitat d’aigua dolça de les glaceres del Canadà i Groenlàndia dipositada en la mar va poder modificar aquests corrents?. Podria tornar a succeir un fet de tal calibre?. A aquestes preguntes tracten de respondre nombrosos científics que s’ocupen d’això perquè existeixen interrogants no explicades o que representen un misteri. Veurem.

EL CALENTAMENT ACTUAL (1850-2021)

A mitjan segle XIX es produeix el pas de la Petita Edat del Gel a l’etapa actual que es caracteritza bàsicament per un augment de les temperatures generalitzat i prolongat en el temps si exceptuem les dècades de 1950 a 1980 on observem un lleuger descens tèrmic. Encara que el començament de les dècades contemporànies va ser similar al període anterior, els registres fan visibles un ascens sostingut amb petits alts i baixos. L’última onada de fred intens es va donar a Europa en l’hivern de 1884 a 1885. El Tàmesi es va gelar però no es va cobrir totalment d’una capa sòlida com succeïa en altres èpoques.

En el segle XX observem un ascens de 0,6° de mitjana encara que més acusat en l’Hemisferi Nord. Els climatòlegs aprecien tres sub-etapes: 1910-1944, ascens tèrmic; 1945-1977, lleuger descens; 1978-1998, anys càlids. Això no evita que hi hagués anualitats amb episodis de freds extrems però podem considerar-los més una excepció que una tònica general. Més comuns són les onades de calor com a Espanya, que des de 1950 ha sofert 84 onades si incloem també a Canàries.

(Font: Wiquipèdia)

La centúria actual ha confirmat el canvi climàtic pel que respecta a la pujada de temperatures. Al mateix temps veiem fenòmens violents com a forts huracans i tifons o prolongades sequeres a Àfrica o inundacions en altres llocs.

(Font: Wiquipèdia)

Una major irradiació solar podria estar en aquest nou escalfament a diferència de la Petita Edat del Gel. Els episodis volcànics han estat de menor intensitat i més espaiats en el temps. Però com indicàvem en línies anteriors el factor humà sembla decisiu en els nostres anys amb accions com l’expulsió de CO₂ a l’atmosfera, contaminants d’altres indústries i grans incendis en l’Amazones, Àfrica i Sibèria, principalment. D’altra banda, fenòmens com El Nen o l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord han continuat mostrant la seva influència en la climatologia del Planeta. Oferim una dada molt explícita de l’escalfament global, en 2020 la temperatura mitjana de la Terra ha estat 1,2° superior als segles anteriors a 1850, és a dir, a l’etapa pre-industrial. Que en depararà el futur proper?

(Font: Wiquipèdia)

 

EXEMPLES AMERICANS

El continent americà s’estén pràcticament de pol a pol, està banyat per quatre oceans i a les costes del Perú es forma periòdicament el fenomen del Nen, un dels motors del canvi climàtic a tota la Terra. Diverses civilitzacions han desenvolupat les seves activitats econòmiques i culturals afectades en algun moment pels vaivens atmosfèrics. El tema és extens i oferirem en un futur proper un article referit a aquest ampli espai. Deixem ara uns exemples clarificadors de la influència i l’adaptació a aquests importants canvis.

Califòrnia. Nou Mèxic

L’occident dels EUA és una zona molt sensible als canvis climàtics. Mentre a Europa el Període Càlid Medieval donava els seus fruits en l’expansió agrícola, l’Oest americà sofria prolongades sequeres. Califòrnia va ser un exemple clar de sequedat entre el 900 i el 1250 d. C.

Les causes climàtiques estarien en diversos factors. En paraules de Brian Fagan: “Les grans sequeres van ocórrer perquè el corrent en doll que bufa a l’hivern sobre la zona Nord-est del Pacífic, amb la conseqüent successió de tempestes, va romandre al Nord de Califòrnia i la Gran Conca.” A això caldria afegir els fenòmens de l’escalfament de les aigües del Oceà en el Sud-est, El Nen, i la seva contrapartida, La Nena, que porta temps sec i fred.

Els indis d’aquests llocs es van adaptar als canvis diversificant els productes que els alimentaven amb un element bàsic, el gla, d’alt contingut en hidrats de carboni, però també proteïna, i de fàcil conservació una vegada mòlta i torrada. Però si la sequera es mantenia per molt anys, aquest sistema no aconseguia que les comunitats indígenes sobrevisquessin sense problemes. La violència entre elles va ser una conseqüència fatal del canvi i l’escassetat. També ho va ser l’agrupació en tribus més àmplies per a una millor defensa com per una millor cerca d’aliments. Els col·lectius pròxims a la mar van acudir a ell per a buscar noves fonts de proteïnes: mol·lusc com l’orella de mar i mar endins, taurons i tonyines. Un altre problema de la sequera era l’escassetat d’aigua potable que comportaven lluites pel seu control i malalties com la disenteria.

En Nou Mèxic, com en el canó del riu Chaco es van establir durant centenars d’anys els indis-poble dedicats a una agricultura diversa que els va fer prosperar. Però la sequera també, a partir del 1100, els va colpejar amb ferotgia. En un entorn d’escassetat d’aigua la seva adaptació va ser el moviment de gran part dels seus habitants, l’emigració a zones menys castigades pels canvis climàtics.

(Restes d’indis poble. Font:  Invdes.com.mx. https://invdes.com.mx/ciencia-ms/los-indios-pueblo-ligaron-geometria-y-arquitectura-sin-saber-escribir/)

Asteques

Les variables climàtiques en el Món asteca estan en estudi però volem assenyalar aquí una tècnica de cultiu que mostra la gran adaptació a les condicions mediambientals d’aquest poble, ens referim a les “chinampas”. Les “chinampas” eren basses flotants en llacs i llacunes, farcides de terra, per a conrear diversos productes amb bons rendiments. Aquesta forma de treball permetia resistir èpoques de sequera i inundacions. El sistema provenia dels teotihuacans i va perdurar al Mèxic colonial

Els maies

La península de Yucatán i terres de Guatemala van albergar la civilització maia. En sentit ampli es desenvolupa entre el 250 a. C. i el 1540 d. C. encara que el seu període d’esplendor és el conegut com a “Clàssic” (250-900), període de les grans ciutats-estat amb les seves impressionants construccions de temples, piràmides i obres públiques.

El territori maia no disposa de grans rius sinó que el preuat líquid arriba de torrents, conques, fonts, en un clima tropical, és a dir, amb una estació plujosa, estiu, en la qual cal conservar l’excés de precipitacions per a usar-la en els mesos de menor pluja. Sobre aquestes circumstàncies una vegada més trobem el control de l’aigua i el cereal. Aquest poble va construir embassaments i sistemes de cultiu de regadiu com la “milpa” que oferia diverses collites a l’any de blat de moro i mongetes. Aquesta alimentació es complementava amb diverses plantes i l’explotació dels boscos. Així funcionaven les ciutats-estat, es a dir, no van formar un gran imperi, que competien entre si. Socialment s’estructuraven en una classe dominant de nobles i sacerdots, que dirigien i controlaven els recursos, i els estrats inferiors de pagesos. La captura de presoners i els sacrificis humans formaven part d’uns complexos rituals religiosos encaminats a mantenir aquestes estructures.

(Ciutat maia de Tikal. Font: Características. https://www.caracteristicas.co/civilizacion-maya/)

Les prolongades sequeres que hem vist a Califòrnia i Nou Mèxic van arribar amb força a aquestes terres entorn del 900, encara que s’havien manifestat períodes secs en el segle anterior. Les escassetat d’aigua, els desordres socials davant la falta de recursos, la competència entre ciutats van ser causes directes del col·lapse maia. L’adaptació de les comunitats indígenes va ser la recol·locació en petites unitats per a una millor subsistència, únicament va quedar alguna ciutat ja lluny del seu anterior desenvolupament com Chichen-Itzá. A l’arribada dels espanyols a principis de segle XVI, aquesta civilització mesoamericana havia quedat en la seva mínima expressió.

Sud-Amèrica

Les cultures sud-americanes van ser de gran varietat així com amb cronologies duradores. Abans del naixement de l’Imperi Inca i contemporani al mateix es van desenvolupar civilitzacions a un costat i un altre dels Andes. La proximitat al Pacífic d’aquestes zones provoca que siguin sensibles als fenòmens del Nen i l’Oscil·lació Decadal d’aquest oceà. Donarem uns exemples.

Els nasques, pròxims a la costa Sud del Perú, es van manifestar entre el segle I i VI d. C. Van construir una complexa xarxa de recollida d’aigües de les muntanyes properes per al seu proveïment i labors agrícoles. A partir del 700 la civilització dels geoglifes s’enfonsa i desapareix. Llargues sequeres van acabar amb els seus mitjans de subsistència a més de ser atacats per altres pobles que també sofrien els vaivens del clima.

Mochiques i chimús. La cultura mochica o Moche se situa en la costa Nord i Centre del Perú (segles II – VII d. C).. Una combinació d’agricultura de regadiu amb les aigües de les muntanyes de l’Est, pesca i comerç van ser els seus trets econòmics bàsics. En l’apogeu del seu poder van tenir una actitud imperialista amb poblacions dels voltants. Entorn de la segona meitat del segle VI els estralls climàtics, relacionats amb El Nen, es deixen sentir en aquestes latituds. Prolongades sequeres alternades amb pluges torrencials que arrasaven estructures agrícoles van provocar la seva decadència. Les revoltes socials contra les elits dominants, davant el minvament de recursos, van acabar amb aquesta florent cultura.

Els successors dels mochiques van ser els lambayeques en l’extrem Nord de la costa peruana, i sobretot els chimús. La cultura de Chimor s’expandeix entre els segles X i XV, en les antigues terres dels mochiques, aprofitant de manera eficient els cultius de regadiu, la pesca i el comerç amb els pobles dels Andes. Encara que es van integrar en l’entramat inca van mantenir uns trets diferencials. Des de les muntanyes arribaven oques, patates i altres plantes riques en hidrats de carboni i des de la costa fluïa el peix i algues seques, fonts de iode per als habitants muntanyencs. El marisc i l’aladroc eren els productes més explotats en les aigües marines. Tenim un sistema que ja van desenvolupar abans els mochiques però que els chimús van perfeccionar permetent-los així resistir amb més possibilitats d’èxit els embats del Nen.

Mapa general de les cultures sud-americanes abans de la colonització incaica. Font: http://www.am-sur.com/am-sur/peru/gs/Campos/04_kulturen-ESP.html)

Parlem molt breument dels inques. Aquest entramat de pobles va formar un extens imperi a les muntanyes dels Andes amb àmplies influències en diverses civilitzacions del Sud d’Amèrica (1438-1534). La seva perfecta adaptació amb cultius en terrasses els va fer invulnerables als canvis climàtics ja que sempre disposaven de l’aigua que arribava dels cims. El sistema citat necessitava de poques quantitats de l’esmentat líquid que a més s’anaven aprofitant vessant a baix. En èpoques d’escalfament i per tant de fosa de les neus, els excessos d’aigua fluïa cap als corrents de les valls.

(Temple inca de Machu Picchu. Font: Boleto Machu Picchu. https://www.boletomachupicchu.com/templos-machu-picchu-peru/)

ENTRE DOS CONTINENTS. L’ILLA DE PASQUA

L’illa de Pasqua representa un exemple paradigmàtic d’una societat des dels seus inicis, el seu desenvolupament i la seva pràctica desaparició, sense ingerències externes. L’arribada dels polinésics al segle IV d. C. va donar lloc a la cultura de Rapa Nui. El creixement de població i la sobreexplotació de recursos, entre els quals es troba la tala d’arbres, van posar als seus habitants en el camí del col·lapse. Canvis climàtics relacionats amb la Petita Edat de Gel van venir a agreujar la situació. Edwar Davis, pirata anglès, parla d’ella en 1686 i en 1722 els holandesos arriben a l’illa. Llavors només queden poc més de 2000 indígenes en clara decadència.

Dedicarem un pròxim article a aquesta apassionant cultura, ara hem volgut deixar constància de l’impacte mediambiental sobre aquest territori.

(Moais a l’illa de Pascua. Font: La Vanguardia. https://www.lavanguardia.com/ocio/viajes/20210209/6231677/vuelta-isla-pascua-7-moais.html)

ESPANYA. EL MEDITERRANI OCCIDENTAL

Els territoris que conformen Espanya han estat citats en diverses ocasions al llarg de l’article. El clima del nostre país s’inscriu, a l’Oest i Sud d’Europa, el Mediterrani i la important influència de l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord entre altres circumstàncies. Ens referim a la Península Ibèrica, illes Balears i Ceuta i Melilla. Les Canàries es mouen en paràmetres subtropicals amb gran influència oceànica.

En els últims anys s’han desenvolupat recerques sobre el fenomen conegut com a Oscil·lació del Mediterrani Occidental (WeMO). Aquest concepte incideix especialment en episodis de pluges copioses i torrencials a l’Est d’Espanya. Les diferents investigacions han permès veure la variabilitat, alternança d’èpoques humides i seques en els últims 1000 anys. Recollim aquí la següent cita textual: “Dos estudios recientes llevados a cabo por un grupo de investigadores del Centro de Investigación de Biodiversidad y Clima (BiK-F), del CSIC, de la Universidad de Granada, de la Universidad Autónoma de Barcelona y del Instituto Real de Holanda para la Investigación Marina (NIOZ), han aportado evidencias adicionales acerca de la variabilidad climática en la región más occidental del Mediterráneo durante el último milenio hasta el presente. Los sedimentos marinos analizados a muy alta resolución han permitido identificar una alternancia de períodos cálidos/fríos y áridos/húmedos a escalas centenales, en respuesta a variaciones en la irradiación solar y a la fuerza relativa y dirección de los vientos del oeste que transportan humedad a Europa desde el océano Atlántico (Oscilación del Atlántico Norte, NAO)” [13]

(Oscil·lació del Mediterrani Occidental. Font: https://meteoglosario.aemet.es/es/termino/341_oscilacion-del-mediterraneo-occidental-wemo)

REFLEXIONS FINALS

El canvi climàtic és un fet irrefutable en els anys que vivim. La direcció en la qual camina aquest canvi no és unànime entre els científics. Per a uns anem a un escalfament, per a uns altres a una nova edat de gel. La influència de l’home tampoc crea consensos encara que l’opinió dels erudits es decanta progressivament cap a la nociva mà humana en el medi ambient.

Al llarg d’aquest article s’ha comprovat que els vaivens del clima són una tònica constant en la Història. Concloem que el canvi és provocat fins a mitjan segle XIX per fenòmens naturals, des d’aquesta data s’afegeix la intervenció de l’homo sapiens. Les adaptacions de les societats als canviants fets meteorològics són nombroses. Moviments de població, caiguda i reorganització d’estructures polítiques, noves formes d’agricultura, ramaderia, pesca, navegació, formació de noves comunitats enfront de la desarticulació d’unes altres, són formes de resiliència davant els embats d’una naturalesa que en molts moments es tornava canviant i impredictible. Però també hem vist com el clima pot ser un aliat i no un enemic a l’hora del desenvolupament de grans zones impulsant el seu creixement.

L’home, encara amb tots els avanços que té en l’actualitat, no pot combatre els canvis naturals però sí pot mitigar els provocats per la seva existència en el planeta. És una qüestió que concerneix a tots els governs i a totes les institucions internacionals. Un acord global és necessari i urgent abans que la situació es torni irreversible. La Unió Europea ha arribat a l’obligació de reduir un 55% les emissions de gasos hivernacles per als pròxims anys. Però el conjunt del vell continent només representa, en el total d’emissions del Món, el 8%, és a dir, que a nivell total es redueixen a un escanyolit 4%. Es fa necessari el compromís de grans països com els Estats Units, el Japó, Rússia, la Xina, el Brasil i l’Índia. Al mateix temps és imprescindible la paralització de la tala de selva en l’Amazones i altres llocs així com prevenir els grans incendis. Enfront d’això es fa necessària la repoblació de milions d’arbres en de tots els continents. Un altre problema d’urgent solució es refereix als plàstics. Els oceans estan sofrint aquesta plaga humana i poden interferir en la regulació climàtica d’aquestes grans masses d’aigua a més del mal produït a la seva fauna.

El canvi climàtic natural no es pot evitar però sí que podem preparar-nos perquè els seus efectes siguin del menor impacte per a les societats de la Terra. Sabem que tota catàstrofe colpeja sempre i amb més força a les classes més desfavorides, als països pobres o en vies de desenvolupament, per tant es fa més necessària que mai la col·laboració entre ells i els Estats més avançats.

Cada àmbit científic, social, polític, pot i ha d’anar en aquesta direcció. Des de la Història hem volgut contribuir modestament al coneixement del problema del canvi climàtic del passat amb aquest article. Seguirem en aquesta línia.

APÈNDIX I. ELS MOTORS DEL CANVI CLIMÀTIC

Una sèrie de factors permeten la vida en la Terra així com uns determinats ecosistemes dirigits per diversos climes. La distància del nostre planeta al Sol, l’existència d’un satèl·lit com és la Lluna i els moviments de rotació i translació del nostre Món estan en aquests factors del desenvolupament de la vida. Definirem a continuació aquells conceptes més importants que formulen els climes i els seus canvis.

L’activitat solar. La radiació del Sol que arriba a la Terra és variable encara que aquesta variació és molt petita. Es relaciona amb les tempestes i taques de l’astre rei i l’activitat magnètica. A menys taques solars, menor irradiació i per tant menor quantitat de calor que arriba des de l’exterior. Existeixen cicles d’11 a 22 anys on aquesta irradiació varia i pot afectar el clima, no obstant això la seva escassa amplitud fa que la majoria de científics consideren gairebé nul·la la seva influència. Però altres cicles, anomenats de Gleissberg (72 a 83 anys), sí que serien importants per al canvi, com el mínim de Maunder (1645-1715) que va provocar l’etapa més freda de la Petita Edat de Gel.

Òrbita de la Terra. Els moviments del nostre planeta sobre si mateix i al voltant del Sol afecten la distribució i quantitat de llum solar que arriba a la Terra. Com aquests moviments no són uniformes es produeixen canvis en el clima. Ara bé, són canvis a molt llarg termini útils per a les glaciacions o les últimes edats de gel. Milutin Milankovitch (1879-1958), astrònom, geofísic i matemàtic serbi, va establir tres tipus de variacions:

–Excentricitat: canvis en la forma de l’òrbita de la Terra al voltant del Sol.

–Obliqüitat: Inclinació de la Terra sobre el seu eix. A major inclinació major irradiació per a l’Hemisferi Nord i menor per al Sud.

–Precessió: tentinejo del moviment de rotació de la Terra.

(Variacions dels moviments de la Terra. Font: http://earthobservatory.nasa.gov/Features/Paleoclimatology_Evidence/)

Interacció oceans-Atmósfera. La Terra està coberta en un 70% per l’aigua dels oceans que absorbeix gran quantitat de calor del Sol. Gran part d’aquesta calor és retornat a l’atmosfera en forma de vapor influint directament en el clima. Un exemple d’aquesta influència seria el fenomen del Nen.

Corrents oceàniques i marines. Moviments horitzontals de l’aigua marina provocats per la rotació de la Terra, la seva translació al voltant del Sol, la configuració dels continents, el vent, les diferències de densitat i les marees. Es consideren unes grans reguladores del clima.

Grans corrents océaniques. Font: https://www.geoenciclopedia.com/corrientes-oceanicas/

Corrents marines superficials. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Corriente_marina

Vulcanisme. L’activitat volcànica emet grans quantitats de cendra i diversos compostos a l’atmosfera arribant en alguns moments a reduir sensiblement la radiació solar. Els períodes de la Història amb moltes erupcions de grans volcans han sofert dècades de refredament i variabilitat climàtica.

Intervenció humana. La influència de les activitats humanes s’ha convertit en un factor determinant en el canvi climàtic contemporani. L’actual escalfament coincideix amb l’expansió de la Revolució Industrial des del segle XIX i la consegüent emanació a l’atmosfera de gasos amb efecte d’hivernacle com el CO₂. La tala massiva de boscos i els incendis coadjuven a aquest canvi. Diversos organismes internacionals es reuneixen periòdicament per a frenar aquesta influència nociva en el medi ambient però els seus resultats no mitiguen de moment els estralls en el Planeta.

APÈNDIX II- FENÒMENS LOCALS

Expliquem a continuació aquells fenòmens locals del clima que hem citat o que es produeixen en algunes de les zones referides en aquest article, és a dir no estan definits en la seva totalitat. Algun d’ells influeix en el clima de tot el Planeta.

OAN (Oscil·lació de l’Atlàntic Nord). Es refereix a la relació entre les altes pressions de les Açores i les baixes pressions d’Islàndia. La seva disposició a major o menor latitud així com les seves mesures en hectopascals influeixen en el pas de borrasques humides al Nord d’Europa o cap al Sud provocant pluges al seu pas. Igualment la seva posició permet o evita l’entrada en el nostre continent de masses d’aire polar o siberià. La seva influència arriba fins a zones d’Orient Pròxim. Relacionat amb aquest fenomen es troben les altes pressions que es troben entre Groenlàndia i Escandinàvia. Els factors que mouen aquesta oscil·lació són principalment la temperatura de les aigües de l’oceà, el corrent càlid o temperat del Golf i la immersió de grans quantitats d’aigua salada al voltant de la referida Groenlàndia.

El Nen o oscil·lació del Sud. Aquest fenomen es produeix per l’escalfament de les aigües del Pacífic Est en les costes del Perú i l’Equador. Arriba per Nadal i el seu nom va associat al naixement de Crist i el corrent del Nen que també arriba al Nord del Perú en aquestes dates. La interacció amb l’atmosfera provoca canvis en gran part dels climes terrestres: grans sequeres en uns llocs i inundacions en uns altres, sent un dels factors més potents del canvi climàtic. Els cicles de la seva aparició són variables (entre 3 i 5 anys o entre 7 i 10 anys…), així com la seva intensitat. Entre les explicacions més acceptades sobre la seva formació es parla de la relació entre les altes i baixes pressions en els extrems de l’esmentat oceà i els vents alisis de la zona. El fenomen contrari, és a dir el fort refredament d’aquestes aigües es denomina La Nena.

Ecotons. Zones on limiten dos ecosistemes. En termes climàtics i pel que fa a Europa ens referim al límit entre masses càlides del Sud i fredes del Nord. Un ecotò en latituds altes afavoreix el clima benigne i estable com va succeir en el Període Càlid Medieval.

Zona de convergència intertropical. Els territoris situats entorn dels tròpics tenen una estació seca i una altra plujosa. Aquesta oscil·lació ve produïda pel desplaçament de la humitat de l’Equador per l’embranzida de la convergència dels vents alisis del NE. i SE. El fenomen del Nen influeix poderosament en aquesta zona desviant la convergència cap al Pacífic i reduint les pluges a l’Atlàntic i els marges del Sud del Sàhara.

Oscil·lació decadal del Pacífic. Fluctuacions persistents en cicles de 20 o 30 anys de fases fredes i càlides en la zona equatorial de l’Est del Pacífic. Té gran influència en les pluges si va associat al fenomen de El Nen. Podria ser responsable de les fortes sequeres que es produeixen a l’Oest d’Amèrica del Nord.

Els monsons. Moviments estacionals d’aire. A l’estiu aquests vents humits bufen de Sud a Nord, des de la zona equatorial a Àsia meridional provocant grans episodis de pluges intenses. Igualment descarreguen gran quantitat de precipitacions a les muntanyes d’Etiòpia, en el naixement del Nil Blau donant lloc a les seves crescudes anuals. Vents monsònics s’observen en altres zones del Món.

Corrent en doll (Jet Stream). Grans corrents d’aire en altura, d’Oest a Est, a una velocitat de 150 i 450 quilòmetres per hora. S’observen un corrent polar (60° de latitud) i una subtropical (30° de latitud) en cadascun dels hemisferis terrestres. Influeixen en el sistema d’altes i baixes pressions.

Oscil·lació del Mediterrani Occidental (WeMO). Veure l’apartat d’Espanya

BIBLIOGRAFIA SELECCIONADA

Oferim una bibliografia bàsica dels principals autors sobre Història del clima. Citem obres traduïdes a l’espanyol o escrites directament en aquesta llengua. En aquesta bibliografia es poden trobar nombroses publicacions en altres idiomes.

Les primeres recerques en profunditat sobre el clima en la Història van venir de HUBERT LAMB (1913-1997), historiador i meteoròleg anglès, en els anys 50 i 60 del segle passat, una època on no es tenia en compte el clima com a factor important en la Història i no es coneixien les dades que ara tenim. Encara que va errar en algunes qüestions, gran part de les seves conclusions són vàlides en els nostres dies.

Un altre pioner en la qüestió que ens ocupa va ser ENMANUEL LE ROY LADURIE, historiador francès de l’escola de Annales que va utilitzar el clima com un element essencial en la Història d’Europa:

–Historia del clima desde el año 1000, Fondo de cultura económica, México-Madrid, 1990.

–Historia humana y comparada del clima, Fondo de cultura económica/Conacyt, México, 2017

BRIAN FAGAN, arqueòleg, antropòleg i professor anglès als EE.UU, és possiblement el major investigador i divulgador de la influència del clima en la Història. En els seus llibres es pot trobar una nombrosa bibliografia. Anotem a continuació les seves principals publicacions:

–El largo verano. De la era glacial a nuestros días, Gedisa, Barcelona, 2007.

–El gran calentamiento. Cómo influyó el cambio climático en el apogeo y caída de las civilizaciones, Gedisa, Barcelona, 2009.

–La corriente de El Niño y el destino de las civilizaciones. Inundaciones, hambrunas y emperadores, Gedisa, Barcelona, 2010.

–La pequeña edad del hielo. Cómo el clima afectó a la historia de Europa. 1300-1850, Gedisa, Barcelona, 2014.

KYLE HARPER, professor del departament de Clàssiques i Lletres de la Universitat d’Oklahoma, ha realitzat una interessant recerca sobre el Món romà relacionant epidèmies i episodis climàtics, oferint nombroses dades per a demostrar les seves teories:

–El fatal destino de Roma. Cambio climático y enfermedad en el fin de un imperio, Crítica, Barcelona, 2019.

Citem altres autors en llengua espanyola que han publicat diverses síntesis:

GARCÍA CODRÓN, J.C., Un clima para la historia. Una historia para el clima, Universidad de Santander, Santander, 1996.

FERRERAS FERNÁNDEZ,.C., Historia del clima mediterráneo, Región de Murcia, Consejería de Agricultura y Agua, Murcia, 2005.

ACOT, P., Historia del clima. Desde el Big Bang a las catástrofes climáticas, Editorial El Ateneo, Buenos Aires, 2005.

URIARTE, A., Historia del clima en la Tierra, Gobierno vasco, Vitoria, 2003.

Dediquem ara un apartat a les recerques realitzades a Espanya. J. M. FONTANA TARRATS, professor de la Universitat de Barcelona, va ser el primer a dedicar-se a elles en uns temps molt difícils i ens va deixar diversos manuscrits inèdits:

.Historia del clima de Cataluña, 1976.

–Quince siglos de clima andaluz, 1977.

–Historia del clima de la Meseta. Entre el cardo y la rosa, 1977.

–Historia del Clima del Finis-Terrae gallego, 1977

INOCENCIO FONT TULLOT, meteoròleg del Servei Meteorològic Nacional, es va ocupar de l’empremta del clima a Espanya des d’èpoques primerenques. Entre les seves publicacions cal destacar:

–Historia del Clima en España. Cambios Climáticos y sus causas. Instituto Nacional de Meteorología, Madrid, 1988

En l’actualitat cal destacar les recerques dutes a terme en la Universitat de Barcelona pel professor MARIANO BARRIENDOS VALLVÉ del departament d’Història Moderna, expert en anàlisi històrica del clima a Espanya. Ha realitzat nombrosos treballs, alguns d’ells en col·laboració amb altres autors com a L. GÓMEZ, JC PEÑA, C. LLASAT, J. MARTIN VIDE I R. RODRÍGUEZ. Destaquem les següents:

–El clima histórico de Cataluña. Aproximación a sus características generales (ss. XV-XIX), Tesis Doctoral inédita, Universidad de Barcelona, 1994.

–La climatología histórica en el marco geográfico de la antigua monarquía española, en Scripta Nova. Revista electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, num., 53, 1999.

La gran labor realitzada des de la Universitat d’Alacant pel professor d’Història Moderna ARMANDO ALBEROLA ROMÁ està donant els seus fruits en nombroses publicacions. Ressenyem una de les seves obres on es pot trobar una extensa bibliografia del professor i altres autors:

–Los cambios climáticos. La pequeña Edad del Hielo en España, Cátedra, Madrid, 2014.

 

 

 

 

 

 

 

[1] RUBIO RUIZ, D., Epidèmias y pandèmias a la Antigüitat. Una síntesi divulgativa. A Historiadors de Catalunya. https://www.historiadors.cat/historia/2020/05/epidemias-y-pandemias-en-la-antiguedad-sintesis-divulgativa/.  Primer artícle sobre la sèrie, publicat el 8 de Maig del 2020

[2] L’article està basat en les últimes publicacions sobre el tema. Al final del mateix relacionem una breu bibliografía comentada. La divisió en periodes climàtics es més acurada des de l’Òptic Climàtic Romà. El professor Armando Alberola Romà ens ofereix una classificació per etapes climàtiques en l’obra que ressenyem en la citada bibliografia, pàgines 17-19.

[3] La influència de l’home sobre el medi ambient ha motivat a diversos autors a parlar d’un nou període geològic, el antropocè, denominació que fa referència a la intervenció humana en la flora i la fauna terrestres: desforestacions, dessecació de zones pantanoses, interacció en rius…

[4] En el indrets on neixen aquestes urbs ja existien poblats més petits, només trobem alguna proto.ciutat, emmurallada,  en llocs molt concrets com Jericó, en l’actual Israel, o Uruk en Mesopotàmia.

[5] L’article que desenvolupem emmalalteix d’un cert eurocentrisme sense oblidar zones d’Àsia. Un major nombre d’estudis d’aquestes parts del Globo ens mou a això. No obstant , parlarem en un altre moment dels avanços en climatologia històrica respecte a zones d’Amèrica o altres llocs.

[6] Les causes climàtiques, prolongades sequeres per la variabilitat monsònica, han estat estudiades en els sediments de pols del Mal Vermell i el Golf d’Oman. Un equip de la Universitat d’Oxford ha arribat a les mateixes conclusions després de les recerques de les estalagmites de les coves Gol-e-Zard en les muntanyes Elburz (l’Iran). Cilindres de gel extrets del cim del Kilimanjaro o als Andes reflecteixen una capa fosca, pols o terra, de fa 4.200 anys, dades que indicarien que la sequera podria haver esdevingut a nivell mundial.

[7] Les dades d’aquestes recerques poden seguir-se en la bibliografia de Brian Fagan que relacionem al final de l’article.

[8] Seguim aquí la periodització de Kyle Harper. (Veure Bibliografía)

[9] Les conseqüència dels moviments d’aquests pobles es pot seguir a: HEATER, Peter, Emperadores y Bárbaros. El primer milenio de la Historia de Europa, Crítica, Barcelona, 2010. Per al període que va del segle V al VIII és molt útil: SOTO CHICA, José, Imperios i Bárbaros. La guerra en la Edad Oscura, Desperta Ferro Edicions, Madrid, 2019.

[10] Seguim en aquest articles la denominació de Hubert Lamb que recull Brian Fagan. Aquest autor parla de “El gran escalfament”.

[11] Edward Walter Maunder (1851-1928). Astrònom anglès estudiós del Sol, especialment el seu magnetisme i activitat.

[12] No hem arribat encara al segle XIX on acaba la Petita Edat de Gel però deixem constancia d’aquest esdeveniment al parlar de la patata

[13] NIETO-MORENO, V. Condiciones climáticas en el Mediterráneo occidental durante el último milenio, UABDIVULGA, 07/2013. https://www.uab.cat/web/detalle-noticia/condiciones-climaticas-en-el-mediterraneo-occidental-durante-el-ultimo-milenio-1345680342040.html?articleId=1345658088870.