Terrorisme militar austracista a Catalunya durant la guerra de Successió

El 25 de febrer de 1711 en una de les nombroses cartes de súplica que van arribar a la Generalitat des dels pobles de la immediata rereguarda a partir de l’estiu de 1707, es descrivia en resposta a un requeriment real rebut tres dies abans, un dels acostumats incidents i abusos patits pels civils catalans per part de tropes Austracistas. En ell descriu com funcionava el pillatge a petita escala en territori “amic”. 19 soldats es van presentar a la casa d’Andreu del Mes de Sant Esteve de Palautordera a confiscar palla; al no trobar res (una companyia del seu mateix regiment se’ls havia avançat) li van cremar el paller. Aquest mateix dia, altres soldats del mateix regiment van saquejar la casa anomenada “Del bonamich” del mateix municipi, entrant per la finestra i robant als seus propietaris tot quant tenien. Una altra esquadra de la mateixa unitat, aquesta vegada acompanyada de dracs reals, van entrar a la casa “Leget del mes”, “degollant i portant-se 10 cansalades, tres bens, totes les gallines i la resta que hi havia a la casa”. Després de la demostració de força, van obligar a la resta del veïnatge a lliurar diners, blat i altres grans “cometent altres excessos com si fossen tropes enemigues”.

L’historiador John Lynn els va definir com a “exèrcits depredadors”

El terme “terrorisme militar” és usat extensament per definir els abusos perpetrats per l’exèrcit borbònic a Catalunya durant la fase final de la guerra de Successió. Dins de la campanya del Tricentenari en articles, llibres i exposicions, l’assumpte de la repressió exercida pels militars franco-espanyols es tracta amb profusió. Incendis de poblacions, saquejos, pillatge, assassinats, violacions… en tota Catalunya es van succeir incidents gravíssims dels quals no hi ha dubte alguna quant a la seva veracitat.

Certament, aquests successos són mostrats com una prova més de la brutalitat borbònica contra els catalans i les seves institucions. I és aquí on una veritat indiscutible com a fet, pansa a ser-ho en la seva explicació, sobretot quan comprovem que el que sembla excepcional era habitual en el context bèl·lic europeu dels segles XV al XVIII.

 

Amb el naixement dels nous Estats europeus a principis del Renaixement, els seus costos militars estaven molt per sobre de les possibilitats de les seves magres finances. Exèrcits cada vegada majors, recorrien els escenaris del vell continent seguits d’una legió de no combatents. Grans grups de vint o trenta mil persones es desplaçaven sense tenir garantit el avituallament, havent de viure sobre el terreny per subsistir, arrasant al seu pas comarques senceres anessin amigues o no. L’historiador John Lynn els va definir com a “exèrcits depredadors” i en la recent obra de Lauro Martines, Un temps de guerra, publicat per l’editorial Crítica al 2013, com a “ciutats ambulants i moribundes”. En aquesta obra, el panorama de saqueig i destrucció sistemàtic que va patir la pagesia europea és analitzat i descrit amb rigorositat. De fet, basa les seves hipòtesis enumerant diferents tipus d’abusos a través d’incidents patits per soldats, ciutadans i camperols tant en les guerres italianes del segle XV, la guerra dels trenta anys, la guerra Hispà-holandesa, les guerres de religió franceses als segles XVI i XVII, la guerra dels nou anys i fins i tot la guerra de Successió en els seus diversos fronts. Els fets descrits, són calcats als patits a Catalunya en 1714, per la qual cosa tots els indicis apunten que els motius que van generar els execrables successos durant aquest any, van tenir més que veure amb la forma habitual de fer la guerra aleshores, que amb una voluntat inequívoca per part de Felipe V de fer política de terra cremada al Principat.

Sí tots els exèrcits d’Europa cometien abusos, quin va ser el comportament dels exèrcits de l’Arxiduc Carlos a Catalunya?

Partint de la hipòtesi que els abusos militars borbònics en 1714 no es van tractar d’un fet únic i excepcional, sinó comú i habitual; la següent pregunta a plantejar-se és gairebé inevitable. Sí tots els exèrcits d’Europa cometien abusos, quin va ser el comportament dels exèrcits de l’Arxiduc Carlos a Catalunya?

Utilitzant un mètode d’anàlisi hipotètic-deductiu, resulta convincent partir de la hipòtesi que van fer exactament el mateix que tots, i si el desencadenant de l’espoli de les forces armades sobre els camperols va ser la falta de finançament per part de l’Estat, la següent sospita recau sobre el comportament de l’exèrcit irregular català de l’Arxiduc, els fusilers de muntanya o miquelets. Aquestes unitats encara rebien menys del monarca que els seus companys reglats, per la qual cosa si la teoria l’equació de la qual consisteix que la necessitat de posseir un exèrcit sense possibilitat de mantenir-ho, sumada a la relaxació de la disciplina per falta de comandaments, és igual a abusos sobre la pagesia, unes unitats irregulars com els miquelets, amb nul finançament i amb prou feines oficialitat, van haver de resultar una veritable plaga sobre la pagesia catalana.

A aquest efecte, he analitzat bàsicament dos grups de fonts diferents: Súpliques enviades a la Generalitat durant la guerra queixant-se d’abusos militars i exhortacions enviades a la Corona a través del Consell d’Estat Major de l’Exèrcit Aliat conservades en els fons documentals de l’Arxiduc Carlos.

Després d’haver consultat una mica més de dues centenes de demandes, en elles he pogut apreciar com es repeteixen els mateixos tipus d’incidents descrits per investigadors com Lynn, Martines o Elliot.

Bàsicament, podem distingir els següents tipus d’abusos, comesos en la seva majoria sobre camperols.

Els allotjaments

La inexistència de casernes on allotjar soldats durant la pausa hivernal i la falta de recursos per mantenir-los, va tenir com a conseqüència l’elaboració per part dels Estats europeus d’una legislació que obligava als civils a mantenir un nombre determinat de militars a les seves cases garantint-los pa, llit, llenya per a ells i palla per als seus cavalls. Totes aquestes lleis s’assemblaven, i totes eren sistemàticament incomplertes una vegada i una altra. Per exemple, és habitual en les supliques enviades a la Generalitat pels pobles que tenien soldats allotjats, trobar-se el prec de compliment del capítol 107 de les Constitucions referent als allotjaments. Aquest capítol era menys onerós de l’habitual, encara que a l’hora de la veritat va quedar en paper mullat, ja que simplement no es complia, no existint ni voluntat ni capacitat per part de les autoritats per imposar la seva acatament, com queda patent en la resposta dictada en vint i sis de setembre de 1708 pel rei Carlos a les queixes sobre aquest tema:

“I no menys que us desvetlléssiu a encoratjar els naturals que procurin en tant que sigui possible menysprear amb la tolerància aquells esdeveniments que sol contreure la guerra…” (Sans i Travé, JM., Op.Cit. pàg. 928.)

Si els allotjats eren miquelets la situació era molt pitjor a tenor dels testimoniatges que ens han arribat. En 1707, Aleix Ribalta, pagès d’Anglesola, afirmava que “… i aquells homens, ques aixequessin en ho any 1705 en títol de Miquelets paressin en lladres, i aquests eren els que feian mes mal en el pahís.” Un any després, una carta al rei escrita per diversos alcaldes lleidatans és un clar exponent del comportament d’aquestes unitats:

 

Súplica al Rei Carlos III, 5 de desembre de 1708

“Sindicos de La Granadella, Llardacans, Mayals, Almatret, Juncosa, Bobera, Els Forns, La Palma, La torre de l’Español, Cabases, La Figuera, La Vilella, Margalef, la Bisbal i tot la seva vezindado, en nom de les seves universitats ve a presentar que després d’haver servit a VM a allotjar diferents vegades les tropes cuidant de la seva manutenció no obstant això haver patit de diferents subjectes a sequestrar de quants grans van trobar en aquestes viles i llocs i haverasi mateix passat pels vigors i saquejos de l’enemic i exposats avui a aquesta contingència per estar a cara d’ell, es veuen en últim extermini i previsados de no tolerar més els fusileros comandats pel coronel Prats, altres companyies soltes de migueletes i una de cavalls voluntaris comandada per D. Josep Antonet, Bayle de Ser-vos, els quales han fet fins al dia d’avui tals estralls que referits tots, seria ofendre les reals oïdes de SM sense excepció de subjectes, ni eclesiàstics, jurats bayles i altres persones que discorren haver-los quedat alguna cosa, i amb aquest motiu sense que el major i més greu, passant a violentar les dones traient-les del costat dels seus marits. Pel que supliquem a VM se serveixi manar posar remei mes convenient i propi del catòlic zelo i real clemència de VM.” (Arxiu HistoricoNacional. Lligall 989 folis del 297 al 300) cal dir que no coneixem si es va castigar o no a l’alcalde de Serós pels crims citats, però si sabem que el coronel Prats va continuar servint en l’exèrcit austracista arribant fins i tot a formar part de les Reals Guàrdies Catalanes.

El fracàs en les negociacions entre Generalitat i l’Arxiduc amb la finalitat de convertir en 1706 les unitats irregulars en Regiments reglats va tenir conseqüències desastroses. Es va arribar a un acord de compromís on el rei s’obligava a aportar un pa de munició per dia i miquelet, caient la resta de despeses en els seus consistoris locals. Aquesta decisió va provocar un autentico buit legal que d’una banda no garantia el avituallament de la tropa irregular i per l’altre els concedia via lliure per prendre quant volguessin d’uns municipis indefensos i arruïnats per la guerra.

Les contribucions

El terme “contribució de guerra” és realment un eufemisme, ja que no es tracta d’un impost corrent sinó d’un espoli forçat. Existien diverses formes de forçar al cobrament de contribucions. El mètode habitual consistia en l’aparició d’una columna de cavalleria en una població o en una masia. De vegades, acompanyaven a un assentador o contractista militar que era l’encarregat de proveir de vitualles a l’exèrcit. En el millor dels casos, es pactava amb l’alcalde o el masover una quantitat de vitualles que serien lliurades en un termini no superior a un dia. En cas d’oposar-se, l’habitual era amenaçar-li que si no lliurava el sol·licitat per les bones, es deixaria via lliure a la tropa perquè prengués quant volgués. De vegades, si es comptava amb suficients diners en efectiu, es podia subornar a l’oficial de torn per evitar el lliurament de gra, però no era habitual. Una vegada carregat el gènere, es lliurava un rebut i/o pagaré a compte del confiscat que rares vegades es cobrava.

Aquest era el mètode de cobrament de contribucions menys nociu. En el procediment següent, la dinàmica és la mateixa, però sense lliurament del rebut. Quan aquest era reclamat, el normal era propinar al demandant una pallissa després d’acusar-li de desafecció a la causa, tal com es descriu en una súplica enviada a la Generalitat el 27 de febrer de 1708 des de Bellpuig sobre els abusos patits a les mans d’una unitat hongaresa.

“… el demanar-se la referida justificació als esmentats úngares sobre negar-se la concessió, és àdhuc més agra la resposta, tractant de gavatxos i malafectos a les seves antenotados habitants. El que ha precisat i al consell a resoldre de dexar les seves cases, cas de continuar-se aquests excessos”. (Sans i Travé, J.M.; Dietaris de la Generalitat, Vol. X, anys 1701 a 1713. Gencat, Dept.Presidència2007. Pàg. 880.)

En el pitjor dels casos, amb l’excusa del cobrament de la contribució de guerra es passava directament al saqueig indiscriminat. Durant el setge de Lleida en 1707, la cavalleria austracista, portuguesos i hongaresos sobretot, van delmar les reserves de gra en desenes de quilòmetres a la rodona en competència directa amb les partides borbòniques que estaven fent el mateix.

A més del robatori de gra, les necessitats de farratge i palla per als cavalls en exèrcits de milers d’animals eren aclaparadores. Les columnes de farratjadors van saquejar les reserves destinades al bestiar local, encara que de poc servien ja que el bestiar també acabava a les seves xarxes. Un altre problema greu era el de la llenya a l’hivern. Moltes de les queixes es refereixen a la tala de fruiteres pels soldats per escalfar-se. En la Seu d’Urgell, el Regiment de la Generalitat es dedico en 1708 a talar els arbres malgrat les queixes dels afectats. (Sans i Travé, Op.Cit. Pàg.880.)

Les necessitats de llenya, no es limitaven a la tala indiscriminada. Portes, mobles, marcs de finestres, tota la fusta disponible acabava cremant-se en les llars per escalfar a la tropa. Recordant sempre, que una localitat amb allotjats podia triplicar sense problemes la seva població habitual, amb tots els problemes logístics que això suposa en economies amb pocs excedents com les d’Edat Moderna.

Els saquejos

A part dels pillatges de baixa intensitat i de les contribucions forçades, el saqueig suposava una via de finançament extra per als soldats, i una oportunitat d’enriquiment ràpid d’oficials sense escrúpols i assentadors privats. Existien una sèrie de normes implícites que marcaven les pautes de quan i com es podia saquejar una plaça. En la pràctica, la decisió de saquejar es prenia segons les necessitats del moment. Un cas clar ho representa el primer saqueig organitzat a Catalunya durant la Guerra. L’un d’abril de 1706, una columna aliada sortida de Lleida per socórrer l’assetjada Barcelona es va detenir davant Cervera. La ciutat, que havia mostrat clares evidències de fidelitat a la causa borbònica es trobava desguarnida, amb el seu regiment combatent a la capital en les files del rei Felipe. Donades les circumstàncies, van decidir no defensar-se i van proposar el pagament d’una indemnització per evitar el saqueig. Va ser en va, les pressions dels cavallers catalans presents en la columna van convèncer al seu comandant, el Príncep Enrique de Hesse que era preferible castigar exemplarment la ciutat i de pas, obtenir sucosos beneficis. Va ordenar obrir una bretxa en la muralla simulant una entrada triomfal després d’una inexistent defensa. Després va començar el sac que va durar quatre dies. El sistema habitual de saqueig consistia no solament en el robatori indiscriminat o les pallisses per sostreure als vilatans, violacions i assassinats. Existia tot un sistema organitzat de desvalisament. Fora de les ciutats s’establien els comerciants i assentadors que pagaven al comptat i a baix cost el que els anaven portant els soldats. En el cas de Cervera, els béns robats es van vendre per tota Catalunya. Segons Francesc Castellví, els carros carregats d’estris van arribar fins a Tarragona. (Castellví, Francesc; Narracions Històriques, VOLII, Págs. 80-83.)

 

Pallisses i assassinats

Com veiem, l’extorsió i robatori de béns venien acompanyats en ocasions d’agressions físiques amb la finalitat d’acoquinar als camperols o simplement, per diversió. Hem parlat del comportament dels genets hongaresos a Bellpuig o dels miquelets de Prats a Lleida, però lluny de tractar-se d’un fet aïllat, només en el període que va des del 28 de setembre de 1707 al 12 de maig de 1709, en els dietaris de la Generalitat consten queixes per incidents del mateix tipus a Sant Feliu de Pallerols, Vall d’Hostoles, Abadiato de Labaix, Vall de Bohí, Capdella, Collecta de Labat, Comtat de Eril, Baronia de Pervás, Pont de Suert i Talarn. Evidentment aquests incidents tan sols suposen la punta de l’iceberg, ja que les fonts estudiades són encara escasses. Per exemple, tenim constància de l’assassinat en Ortonedad’un camperol sense motius aparents per un granader del Regiment del Comte de Taaf, en data anterior a agost de 1712. (AHN. ESTAT, Llibre 1000, fol. 203.)


Violacions

En la reveladora carta citada anteriorment, veiem com catorze alcaldes decideixen enviar una carta conjunta de queixa pels greuges patits a causa d’un alcalde veí, el de Serós, i pel coronel Prats, oriünd d’Arbeca, localitat propera a la zona espoliada. És a dir, que els abusos comesos pels fusilers de muntanya requeien sobre els seus veïns i coneguts malgrat declarar-se obertament austracistes. En els “Dietaris de la Generalitat”, alguns alcaldes troben el coratge per queixar-se d’aquest tipus de crims, com els de Palagalls, Moncortés, Canós, Aranyó, Cardosa, Tárrega i Agramunt, comesos per unitats reglades de l’Arxiduc entre els mesos d’octubre i novembre de 1708. (Sans i Travé, Op. Cit. 931-934).

 

Segrest de béns

Una de les primeres decisions de l’Arxiduc una vegada va prendre Barcelona al novembre de 1705, va ser la creació de la Junta de Segrestos i Confiscacions al Principat de Catalunya, seguint-li unes altres a Aragó i València. Amb això, pretenia gestionar els béns confiscats als catalans borbònics i així, nodrir les seves minses arques per poder continuar la guerra. Encara que el tema dels segrestos austracistes sobre catalans està poc estudiat, resulta interessant trobar-se suplicants de classes modestes, que per motius més aviat arbitraris van veure com se’ls embargava el seu patrimoni. En una súplica datada el 12 de setembre de 1712, María Magdalena Gil, vídua i natural de Tarragona, es lamentava de l’apropio d’una finca situada prop de les muralles de Tarragona valorada en 500 lliures amb l’excusa de ser necessària per a la defensa, sense haver cobrat indemnització alguna i malgrat haver patit saqueig dels seus camps “…una vegada les tropes enemigues i dues les de VMG”. D’altra banda, Josep de Pedrals, de la vila de Bagà, demana la reintegració dels seus béns confiscats en la Cerdanya per “…l’odi que el veguer de Berga tenia amb ell” i això pesi haver servit fidelment a la causa austríaca. Cas més curiós és del soldat veterà Pablo de Pujades, que en tornar a les seves propietats de Torrent i Fontclara en 1712 després de set anys de servei, les va trobar confiscades, aprofitant els voraços agents de l’arxiduc que la seva mare es trobava dins de Girona, ocupada pels borbònics en aquests moments. (AHN. ESTAT, lligall 8694.)

Respecte a les classes dirigents, els saquejos primer i segrestos de béns després van ser gairebé automàtics amb la caiguda de la ciutat en mans de l’Arxiduc en 1705. Que sapiguem, van sofrir saqueig de les seves cases el doctor Serra, que va acabar a la presó; les dels membres de la Real Audiència Bonaventura de Tristany Bofill i Benach i Francesc de Verthamon, (mort poc després per la pallissa rebuda durant el sac), la del catedràtic de dret civil de la Universitat Josep d’Alòs i de Ferrer, amb la seva casa de Sarrià incendiada. També va sofrir saqueig la casa de Honorat de Pallejà, la de l’advocat Jaume Artau, la de comerciant Josep Antic i la del Marquès de Castellmeià, Francesc de Junyent.

La llista sens dubte és major, i bona part de l’oligarquia borbònica catalana va haver d’emprendre el camí de l’exili amb els seus béns i rendes confiscades per l’Arxiduc. (Porta i Bergueda, Antoni, La victòria catalana de 1705. Pags 563-565.)

Refugiats de guerra

Una de les conseqüències inevitables de la inseguretat generada pels abusos reiterats de les tropes austracistes en territori afecte, al costat de les correries de les unitats borbòniques en la rereguarda enemiga, va anar l’èxode massiu cap als boscos fugint de la guerra. En una súplica rebuda en el Palau de la Generalitat el dilluns, dos d’abril de 1708 des de la vila de Tàrrega, els regidors avisen “…com per moments va perdent i aniquilant aquell comú i els seus particulars pel crescut allotjament de cavalleria en què es troba. I circumstàncies amb que ho pateix, sent ja molt més de 100 famílies les que han desertat, i cada dia va experimentant van haziendo unes altres el mesmo.” (Sans i Travé, Op.Cit 888).

El fenomen de l’abandonament del camp, patit ja durant la guerra dels Segadors de 1640 a 1659, va tornar a produir-se durant la guerra de Successió amb idèntica virulència arribant-se a abandonar poblacions senceres durant dècades. En pràcticament tots els casos d’abusos citats, es parla d’èxode massiu cap a les muntanyes o cap a Barcelona fugint no dels combats, sinó dels abusos de les tropes acantonades.

Bombardejos

El bombardeig sobre objectius civils amb l’ànim de causar terror en la rereguarda enemiga no és un fenomen nou. L’aparició de l’artilleria de tir parabòlic amb projectil explosiu durant el segle SVI i la proliferació del seu ús en el XVII, van començar a fer habituals els bombardejos sobre habitatges i edificis sense valor militar per danyar la moral enemiga. Durant la guerra de Successió també es van donar lloc en el front català i els primers a fer ús van ser els aliats austriacistas en el bombardeig de Barcelona de 1705 per minar la moral i causar destrosses en vides i hisendes dels defensors. Segons Castellví, només el dia 16 d’octubre van caure 300 bombes sobre la ciutat causant 12 víctimes mortals i grans destrosses en edificis incloent la sala de conferències del Palau de la Generalitat i sent una de les víctimes mortals el diputat eclesiàstic Francisco de Valls i Freixa, que era aleshores el principal responsable de la institució. (Castellví, F., Narracions Historicas. Vol.I, p. 539)

Conclusions

Com veiem, el gruix de la població camperola catalana, sobretot la de les comarques agrícolament més riques com l’Urgell o la Segarra, es va convertir en proveïdora forçada i coaccionada d’aliment, allotjament, foc, farratge i sexe dels exèrcits de tots dos bàndols, inclosos els miquelets, que lluny de ser el referent romàntic presentat per part de la historiografia generada durant el Tricentenari, van ser patits com un autèntic malson pels civils catalans. Catalunya no va ser en absolut una excepció a la regla quant al comportament de les unitats militars amb la població civil durant l’Antic Règim i de fet, la relació dels abusos comesos per un dels bàndols des d’una anàlisi presentista, distorsiona la magnitud real dels fets.

Els abusos militars van ser més un problema social enquistat en l’Europa de llavors que una eina de submissió per part de l’Estat sobre una província rebel. Evidentment que va existir repressió per tots dos bàndols sobre els elements dissidents, però s’ha de delimitar molt bé el que van anar abusos incontrolats i propis de l’ecosistema bèl·lic de l’època, del que va ser repressió política pura i dura.

Sens dubte, podríem emmarcar en àmbit punitiu els segrestos, confiscacions de béns i les cremes de propietats, però aquí també podem comprovar que tots dos bàndols van fer ús d’aquest tipus de càstig per escarmentar als opositors, finançar-se i premiar als afectes.

En definitiva, els civils van ser les víctimes potencials del conflicte sense importar el bàndol al com pertanyien i els represaliats polítics per tots dos bàndols van ser percentualment pocs comparada amb la magnitud del desastre humanitari que va significar el conflicte en si sobre bona part de la població catalana.

 

Previous articleLa Barcelona somiada: un passeig pel fals gòtic
Next articlePresentació d’Historiadors a la Casa Elizalde
Oscar Uceda
Llicenciat en història contemporània per la Universitat de Lleida en 1993, és membre del Consell Social de la UdL, vicepresident tercer de SCC i president d'Historiadors de Catalunya (AHCAC). Autor de diversos llibres i articles sobre història militar a Lleida en època moderna, conferenciant i col·laborador amb nombroses associacions culturals, mitjans de comunicació i universitats.

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here