El baró de Maldà. Un cas de falsificació de la història

El calaix de sastre del baró de Maldà

 

En les següents línies exposaré un cas de distorsió de la història relatiu al baró de Maldà, convertit per alguns sectors en mostra d’un incipient malestar catalanista a finalitats del segle XVIII.

L’aristòcrata va recollir en un extensíssim dietari de les seves vivències personals i els avatars socials, i entre ells la invasió del nord de Catalunya per tropes franceses durant la guerra de la Convenció (1793-1795). El diari és comentat pel nostre contemporani Vicenç Pascual en El Baró de Maldà. Materials per a una biografia.

Així transcriu Pascual un fragment del diari del baró: “els somatenes han d’anar d’una part a una altra de Catalunya per lluitar contra els francesos i [que] comencen a sentir repugnància de fer-ho a causa dels maltractaments que reben de les tropes espanyoles” .

No obstant això, en el dietari original podem llegir: “i el cas és que comencen a repugnar l’anar, pels maltractaments que allí experimenten d’alguns bàrbars castellans” . Que no és el mateix. Maltractaments relativament freqüents en una època en la qual en la soldadesca abundaven els rodamóns, aventurers i presidiaris.

L’imponent castell de Sant Fernando a Figueres guardava les portes d’entrada a Espanya. La seva rendició sorprenent i sense lluita va despertar la indignació de la població, que va atribuir la rendició a la traïció (i no a la paüra, a la qual efectivament es va haver de).

Pascual afirma que el baró diu que “molts oficials castellans s’han portat pitjor que els francesos i que hi ha moltíssimes baralles entre els oficials castellans i els paisans, seguides d’enfrontaments entre catalans i castellans en la Ciutadella. També afegeix que alguns paisans ataquen als `blanquillos´, és a dir, els soldats espanyols, que anaven vestits amb uniforme blanc (…) La desmobilització del somatén i la creació de partides armades de lluita individual contra els francesos seran la resposta de la població de Catalunya al que considera la despreocupació de l’Estat espanyol per la invasió que sofreix el Principat. El sentiment de rebot que tots aquests esdeveniments van despertar contra els espanyols es recull en el dietari, i sembla que el mateix Baró abandona la seva lleialtat i confiança en l’Estat…” .

Però el dietari original de l’1-12-1794 diu el següent: “havent-se confirmada ahir a la tarda la funesta notícia de quedar els francesos amos de la respectable fortalesa de Sant Fernando, de la vila de Figueres, per la depravada conducta de la tropa castellana i dels seus oficials, sent el cap general el marquès de les Grogues, havent-los deixat entrar, segons es diu, sense disparar cap “cañonazo”, per tant amb perills imminents nostra província de Catalunya d’una invasió de francesos fins a la capital, havent estat infidels al rei i a la pàtria aquests oficials castellans; no sé si han portat tant malament o més que els francesos en aquesta cruel guerra (…); de resulta d’una fortíssima renyina entre oficials castellans, que va haver d’ocórrer moguda amb els paisans en el cafè després d’acabada l’òpera o comèdia, tancant el Teatre a mitja comèdia o òpera (…). La baralla de castellans amb catalans va començar, segons algunes veus, en la Ciutadella ahir a la tarda, quan a dos soldats blanquillos un paisà els va empènyer en el fossat; havent de després succeir l’altre xivarri pitjor en el cafè, irritats els paisans contra els militars castellans”.
L’endemà passat el baró explica que pel que sembla el governador de la fortalesa de Sant Fernando va ser subornat pels francesos per lliurar la plaça, enganyant a la tropa espanyola que l’aixoplugava. Com veiem el baró no parla ni de “moltíssimes baralles entre catalans i castellans”, sinó d’una fortíssima renyina en el Teatre i d’una altra baralla en el fossat de la Ciutadella.

El retret contra els oficials castellans no és per rapacitat ni crueltat contra la població catalana, sinó per rendir la fortalesa de Figueres sense lluitar, és a dir, per la qual cosa van creure traïció al rei i a la pàtria, que no pot ser una altra que la comuna Espanya. D’altra banda l’oficialitat que va rendir el fort procedia de tota Espanya, incloent Catalunya.

Que el baró no efectuava cap retret al regne d’Espanya per indolència, malvolença o despreocupació es desprèn d’altres pàgines del diari. Així, en successius dies relata la rebuda pel poble de Madrid dels comissionats catalans “amb molts vives i aclamacions”, les lleves fetes pel rei amb andalusos i portuguesos per defensar Catalunya, l’exempció de cinquenes i lleves als catalans, i el lliurament pel rei d’un milió de duros a la ciutat de Barcelona per armar-se. El baró recull el 12-7-1795 que “és gran el nombre de cinquens valencians, murcians i andalusos que passen per aquesta capital, en derechura a l’exèrcit, i enamora en veritat la bona disposició que es nota en dites cinquenes, superior a la d’uns altres que han passat en diverses ocasions, la qual cosa anima més nostres ànimes” .

Deixo al lector la conclusió. La ideologia nacionalista condueix a manipular la història a consciència o la consciència nacionalista condueix a distorsionar la percepció perquè sigui coherent amb un sentir atribolat i victimista?

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí