El príncep de Viana a Catalunya

Una part de la història d’Espanya de mitjan el segle XV seria incomprensible sense la figura del príncep de Viana perquè es va convertir, sense ell voler-ho, en el protagonista de diversos episodis claus de la política del moment. Per això, recórrer la seva biografia és acostar-se al context històric dels regnes peninsulars, principalment de Navarra i de la Corona d’Aragó durant el final de l’Edat Mitjana.

L’any 1421, al castell de Peñafiel, naixia un príncep hereu: Carlos d’Aragó i de Navarra. La seva mare era Blanca, futura reina de Navarra una vegada succeís al seu pare, el rei Carlos III el Noble. El seu pare era un infant aragonès, Juan, el segon fill del rei Fernando I de Trastàmara, ja difunt, i germà del llavors rei d’Aragó, Alfonso el Magnànim. Per les venes del príncep corria sang dels regnes hispans: navarresa, aragonesa i castellana (en aquell temps la línia divisòria entre la política i la família amb prou feines es podia distingir). El naixement d’un príncep era motiu de grans celebracions. Per aquest motiu, el seu avi, Carlos III, va crear un títol per al seu primer nét que aniria destinat únicament als hereus del regne, com ocorria en altres cases reals. Aquest títol va ser el de príncep de Viana que anava acompanyat de tots els territoris pertanyents al principat, així com de les seves rendes, perquè d’aquesta manera pogués mantenir un estat digne de la seva condició d’hereu.

Els anys d’infància i joventut del príncep van transcórrer al palau real de Olite, la residència preferida dels reis de Navarra, en companyia de les seves germanes, les infantes Blanca i Leonor. Els infants vivien sota la cura i la protecció de la seva mare. En aquest marc incomparable, on la exquisidesa i el luxe marcaven la vida quotidiana, van viure aliens a les tensions polítiques de la seva al voltant. La reina Blanca era l’encarregada de la gestió del regne des de l’any 1425 en el qual va morir el seu pare, Carlos III.

Aquest temps feliç al palau de Olite va arribar a la seva fi amb la mort de la reina Blanca ocorreguda en la primavera de 1441, en el monestir castellà de Neva, on s’havia dirigit a descansar després d’acompanyar a la seva filla Blanca al seu enllaç amb el príncep d’Astúries a Valladolid. La seva mort va fer fallida l’aparent tranquil·litat de Navarra, doncs les tensions familiars i també polítiques van començar a estendre’s pel regne, convertint-se amb el temps en una guerra civil. Les raons dels conflictes han de buscar-se en la complicada relació entre el príncep de Viana i el seu pare. Entre ells hi havia falta d’enteniment per veure la vida i la política de maneres ben diferents. Mentre el rei de Navarra era un home ambiciós, lluitador, astut, de caràcter fort, que iniciava una guerra sempre que fos necessari; el seu fill era pacífic, assossegat i preferia invertir el temps en el plaure de la lectura, la poesia o la música. En morir la reina, el rei de Navarra no estava disposat a cedir-li el tron al seu fill. La seva ambició l’hi impedia, però no només això, sinó l’animadversió que sentia cap a ell per la seva falta d’interès polític d’aquell que havia de succeir-li.

Malgrat la negativa del monarca, l’hereu indiscutible del regne era el príncep de Viana, així havia estat jurat per les Corts poc després de néixer, així ho determinaven els capítols matrimonials dels seus pares, així ho especificava el testament de la seva mare, on a més de nomenar-li hereu li deixava la seva corona com a símbol del traspàs del poder real. No hi havia dubte possible sobre la successió, a pesar que molt s’ha escrit amb posterioritat referent a això intentant justificar l’actitud del rei emparant-se en un punt del testament de la reina en el qual demanava al príncep que no prengués la corona sense el consentiment patern.

Aquesta cerca de la complaença del rei de Navarra molts l’han vist com l’excusa perfecta perquè no li cedís el tron, sent la reina Blanca plenament conscient d’aquesta decisió. Simplement es tractava d’un mer formalisme i deferència cap al seu marit, gens més que això.

Al principi, el príncep no va reclamar els seus drets al tron que legalment li corresponien. Anteriorment havia estat nomenat lloctinent, de manera que administrava i gestionava el regne com si fos el veritable rei, i a més sense la intromissió del seu pare. Així van transcórrer diversos anys, tranquils, fins que el rei de Navarra va tornar definitivament a conseqüència de les derrotes sofertes a Castella, i va voler encarregar-se de tota l’administració del regne, relegant a un segon pla al príncep i als seus servidors. Aquesta actuació del monarca va enutjar al príncep i als seus, els qui van veure un greuge en aquest allunyament de la cort i van començar a reclamar els drets del príncep a la corona. A poc a poc, el regne de Navarra va començar a posicionar-se en dos bàndols: els beaumonteses, a favor del príncep de Viana, i els agramonteses, fidels al rei de Navarra. Aquesta divisió del regne va afavorir la guerra civil, les causes de la qual eren molt més complexes que unes desavinences entre pare i fill.

 

Al 1451 es va deslligar la batalla i la guerra es va estendre per tot el regne, assolant-ho durant més d’una dècada. Les primeres conseqüències van ser molt desfavorables per al príncep, que va romandre tancat sense llibertat durant dos anys. Posteriorment, ja alliberat, el rei va desheretar al seu primogènit, doncs així no tenia drets pels quals lluitar. Davant aquesta situació cada vegada més complicada, el príncep va preferir allunyar-se de la contesa i començar el seu viatge cap als regnes mediterranis. La seva primera destinació, després d’una breu parada en la cort del rei de França, va anar el regne de Nàpols, on estava el seu oncle el rei Alfonso d’Aragó, a qui anava a suplicar la seva mediació i la seva ajuda en la lluita per recuperar els seus drets. Poc èxit va obtenir, doncs a l’any va morir el seu oncle i es va quedar sense mediador.

Començava un nou temps per al príncep, doncs la corona d’Aragó passava al seu pare, Juan II, i ell es convertia en l’hereu també dels regnes aragonesos. A partir d’aquest moment, aquestes anaven a ser les reclamacions juntament amb la recuperació del seu patrimoni a Navarra. Veient que la situació es complicava a Nàpols, el príncep va fugir a Sicília, on va trobar molt suport a la seva causa, la qual cosa va provocar el recel del seu pare, qui li va obligar a dirigir-se a Mallorca, un lloc neutral, on el podria tenir vigilat. En terres mallorquines va romandre un any, fins que va viatjar a Barcelona, sense esperar el consentiment del seu pare, al·legant que els aires de la illa no li asseien bé. En aquest moment, les tensions semblaven acabades, però era solament una aparença, doncs el príncep estava negociant, en secret, el seu matrimoni amb la infanta Isabel de Castella, futura Isabel la Catòlica, per assegurar-se definitivament el favor del rei castellà, etern enemic de Juan II. Quan el rei es va assabentar de la traïció del seu fill, es va enutjar de tal manera que no va dubtar a ficar-ho a la presó. Aquesta decisió, injusta i desmesurada, va crear una gran tensió en tot el Principat i va anar molt bé aprofitada per les institucions catalanes, que van veure l’excusa perfecta per alçar-se contra l’autoritarisme regi, encarnat en Juan II, camuflant les seves intencions en la figura del príncep de Viana.

Aquest va a ser l’últim capítol de la vida del príncep. La Diputació del General i el Consell de Cent de Barcelona van entrar en escena per reclamar la seva llibertat a través d’un intens procés de negociació entre els seus ambaixadors i Juan II, la qual cosa representava un pols al poder regi. Les ambaixades anaven i venien. El rei es va sentir fortament pressionat, no li convenia que Catalunya es convertís en un altre lloc complicat com l’era el regne de Navarra. Per això, claudicà i va acceptar alliberar al príncep de Viana. Aquesta derrota del rei venia acompanyada de la signatura de les Capitulacions de Vilafranca del Penedès, on Juan II sortia totalment perjudicat perquè se li prohibia entrar a Catalunya sense l’autorització de les autoritats locals.

En tota aquesta situació, el príncep havia estat utilitzat com a bandera de les reivindicacions dels diputats del General i dels consellers de Barcelona, encara que també havia aconseguit part de les seves reclamacions: el seu reconeixement com a hereu. L’alegria davant el seu nomenament va durar més aviat poc perquè, als dos mesos, el príncep moria en el palau real de Barcelona, el 23 de setembre de 1461 a causa d’una pleuresia. Aquesta mort va suposar un alliberament per a Juan II, però una desgràcia per a les institucions que es quedaven sense el seu pretext per aixecar-se contra el rei. Per això, van decidir crear un nou personatge, “Sant Carlos de Viana”, que seguís representant els interessos de les institucions després de la seva mort. El poble va començar a venerar-li perquè obrava miracles, així d’aquesta manera es mantindria viu el seu esperit i la causa que ell representava. Començava el mite del príncep de Viana, el mateix dia de la seva mort. Aquest mite mai va ser oblidat i va omplir moltes pàgines de literatura romàntica i de llibres d’història a partir del segle XIX.

Article anteriorEl mite del genocidi cultural català
Article següentPresentació d’Historiadors de Catalunya – La Razón
Vera-Cruz Miranda
Barcelona, 1977. Doctora en Historia. Más de diez años de investigación relacionada con la figura del príncipe de Viana y con la política del siglo XV en España. Ha publicado diversos artículos tanto en el ámbito académico como en el de la divulgación histórica, además de ser autora de los libros “Carlos de Aragón y de Navarra” y “El príncipe de Viana y su tiempo”.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí