Museu d’Història de Catalunya, un museu al servei del nacionalisme

Els efectes de la política del moment envaeixen tots els àmbits, fins i tot aquells que no haurien d’envair-se. Els museus no són diferents, per descomptat, i menys un nascut amb unes finalitats ideològiques. Estem parlant del Museu d’Història de Catalunya. Aquest museu al que acudeixen tots els col·legials catalans a amerar-se  d’esperit nacional, on habita més el mite que la història, però sembla que ningú vol adonar-se’n. Aquest museu va néixer amb una intencionalitat concreta: fomentar l’esperit nacional i ser una eina per a l’adoctrinament dels més petits. Entre la seva missió està la de “enfortir la identificació dels ciutadans amb la història nacional” (sic), així que després no ens escandalitzem amb el que aprenen els nostres nens.

La moda de el “empaperem” ha arribat també aquí, omplint tots els mostradors de cartells de contingut reivindicatiu, tendenciós i descontextualitzat. Diversos exemples podem trobar, entre ells un cartell signat pel gran Antoni Gaudí que diu “Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada”. Un altre d’Ovidio amb “Parlar de democràcia i al mateix temps fer callar Lluís M. Xirinacs, el declarat “amic d’ETA”, amb diverses frases entre elles, “La llei ha estat feta per al poble, i no pas el poble per a la llei”. L’anarcosindicalista Salvador Seguí, “A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem cap de bestiar, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa cap por”. Entre molts altres exemples amb clara intencionalitat política.

Aquest és un museu dirigit principalment a estudiants, els porten des dels col·legis a “aprendre història” per ser interactiu i molt didàctic, quan en realitat encobreix grans dosis d’adoctrinament històric i també polític. Realment, aquest contingut és l’adequat per a un museu que pretén ser d’història? Per què no són més valents i canvien el nom per no enganyar? Hem de pagar entre tots la propaganda per a uns pocs? En ple 155 se segueix permetent aquest tipus d’adoctrinament, sembla que ningú vol adonar-se del que ocorre a Catalunya. Fins i tot alguns afirmen que aquí no s’adoctrina, que tot està en ordre. Passin i vegin, que això és indignant.

Vera-Cruz Miranda

Article anteriorArnau de Torroja, un català il·lustre i universal
Article següentConferència Real Acadèmia de Cultura Valenciana. 15 maig de 2018.
Vera-Cruz Miranda
Barcelona, 1977. Doctora en Historia. Más de diez años de investigación relacionada con la figura del príncipe de Viana y con la política del siglo XV en España. Ha publicado diversos artículos tanto en el ámbito académico como en el de la divulgación histórica, además de ser autora de los libros “Carlos de Aragón y de Navarra” y “El príncipe de Viana y su tiempo”.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí