Legitimitat històrica? i la falsa Generalitat

Placa conmemorativa de Berenguer de Cruïlles

En la democràcia actual el poder està legitimat per les urnes; no obstant això, a Catalunya, des del discurs oficial nacionalista sembla que visquem en altres èpoques, doncs la seva obsessió és buscar aquesta legitimació a través de la història. Segons aquestes tesis, les centúries són les que haurien de reconèixer-nos els nostres drets, basant-se en la tradició i en l’antiguitat històrica. Aquestes pràctiques recorden als antics monarques, els drets dels quals al tron provenien únicament de l’antiguitat del seu llinatge el que els atorgava el dret diví.

Les teories nacionalistes, avalades evidentment per la Generalitat de Catalunya, en aquesta reconstrucció de la història que sofrim, basen la seva legitimació en la força del passat. Com són arguments totalment caducs, en alguns casos és indispensable tergiversar la història perquè respongui a les seves necessitats. Un clar exemple d’aquesta adequació la vam poder escoltar en l’últim ple d’investidura del parlament català, on durant escassos minuts es va fer referència a la història medieval catalana. El president de la Generalitat entrant, Carles Puigdemont, exalcalde de la ciutat de Girona, va voler remarcar la importància de la seva província i el paper de les seves gents en alguns episodis de la història. Per aquest motiu, va adquirir protagonisme Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona entre els anys 1349 i 1362, ja que, segons les tesis nacionalistes, es tracta del primer president de la Generalitat, remuntant així aquest títol al segle XIV.

La raó d’aquesta nova obsessió per numerar als presidents catalans és bastant recent, de l’any 2003, quan es va publicar una obra, Història de la Generalitat de Catalunya i els seus presidents, on apareixia un llistat dels presidents de la Generalitat de Catalunya, evidentment finançada per la mateixa institució. La intenció era que fos molt divulgativa, i per ser més comprensible van deixar una mica de costat el rigor històric i van cridar a tots els diputats “presidents” de la Generalitat.

No obstant això, quan un coneix realment la història medieval catalana, es troba amb que les coses no van ser del tot com des del discurs oficial s’afirma. Efectivament, el naixement de la Diputació del General, així era com es deia a l’Edat Mitjana a la Generalitat, es determina l’any 1359 en les Corts de Cervera. Va ser en aquest moment quan el seu funcionament va començar a ser continuat. La seva missió era encarregar-se de recollir i administrar el donatiu de les Corts destinat al monarca, qui en aquests moments ho necessitava per finançar la guerra a Castella. En aquesta primera època es van nomenar dotze persones pertanyents als quatre braços que representaven a la societat. Els triats es deien diputats i entre els eclesiàstics es trobava el bisbe de Girona, Bernat de Cruïlles, qui per ostentar aquest títol, i seguint la jerarquia protocolaria, es col·locava per sobre dels altres, però no per tenir majors funcions. A l’Edat Mitjana ni existia el càrrec de president ni la institució s’assemblava a l’actual.

La missió d’aquest llistat era demostrar el dret del president català a exercir el seu poder a Catalunya gràcies a la seva herència històrica a través del seu entroncament amb l’Edat Mitjana. I la llista ha complert i compleix els seus objectius. El primer a estrenar-la va ser el president Mas, qui es va nomenar orgullós 129 president de la Generalitat. Amb aquestes tres xifres se sentia legitimat per la història per atribuir-se majors competències de les quals li corresponien com a president autonòmic. I ho va utilitzar com a argument per afirmar que la legitimitat de la Generalitat provenia de l’Edat Mitjana i no de la Constitució de 1978. Sens dubte, els deliris de grandesa en un president d’una regió espanyola resulten preocupants perquè li porten a realitzar afirmacions desacords amb la realitat.

Per diversos motius aquests arguments són anacrònics en els temps actuals. En un estat democràtic com Espanya resulta inconcebible buscar la legitimitat en altres èpoques, doncs és la Constitució Espanyola la que atorga la potestat a tots els presidents autonòmics. La cerca dels drets en el passat és pròpia d’uns altres temps, quan el poder no era ni democràtic ni constitucional. Per tant, no hauríem d’acceptar aquestes tesis creades en les institucions catalanes perquè són incompatibles amb els drets dels estats democràtics del segle XXI.

Vera-Cruz Miranda

Doctora en Història

Article anteriorAlbergínies
Article següentL’aixecament català de 1705
Vera-Cruz Miranda
Barcelona, 1977. Doctora en Historia. Más de diez años de investigación relacionada con la figura del príncipe de Viana y con la política del siglo XV en España. Ha publicado diversos artículos tanto en el ámbito académico como en el de la divulgación histórica, además de ser autora de los libros “Carlos de Aragón y de Navarra” y “El príncipe de Viana y su tiempo”.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí