I EL DECRET DE NOVA PLANTA NO VA PROHIBIR EL CATALÀ

Decret de Nova Planta

EL DECRET DE NOVA PLANTA I LA LLENGUA CASTELLANA

PER ÁNGEL PUERTAS

Una de les idees més esteses és la creença que els Decrets de Nova Planta, dictats per Felipe V al final de la guerra de Successió, van suprimir la llengua catalana.

La idea errònia parteix de l’article cinquè del Decret de Nova Planta de la Real Audiència del Principat de Catalunya de 16 de gener de 1716, l’únic en el qual s’esmenta la llengua. Resa així: “Les causes de la Real Audiència se substanciaran en llengua Castellana”.

Això no implica que se substituís el català pel castellà en aquest alt tribunal, ja que la llengua en la qual es dictaven les sentències per la Real Audiència amb anterioritat al Decret de Nova Planta era el llatí. El llatí no era solament l’idioma del fòrum, sinó també de l’Església, la Universitat i les Corts. Durant el regnat dels Austries el llatí i el català eren cooficials, doncs en ambdues llengües es dictaven les constitucions; els documents comptables de la Diputació (i originàriament era un òrgan de fiscalització de comptes) s’estenien en català, i els més solemnes en llatí; i el català era la llengua escrita de les institucions locals.

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserven els lligalls de la Real Audiència, però no la totalitat de les seves actuacions, sinó tan sol les sentències, redactades invariablement en llatí amb anterioritat al Decret de Nova Planta. Això no ens permet afirmar que tot el procediment judicial fos seguit en llengua llatina. En les actuacions judicials coexistien resolucions motivades dels jutges i unes altres de pur tràmit, escrits dels lletrats i diligències i documents de diferent entitat. És probable que les resolucions dels integrants del tribunal (i no solament les sentències) vinguessin donades en llatí, com a llengua en la qual es publicaven les normes jurídiques i en la qual estudiaven els juristes a la universitat. No obstant això, no és descartable que les actuacions de menor entitat jurídica poguessin venir esteses en català, la llengua popular. De fet l’article vuitè del Decret de Nova Planta institueix que “…els referits Relators han de ser pràctics i experts en els Negocis de Catalunya, per poder comprehender ben els processos i escriptures antigues…”, la qual cosa permet pensar que la llengua catalana també s’emprava amb anterioritat al Decret i s’acceptava la seva ocupació amb posterioritat.

Durant anys van conviure castellà i català (entenem que per a les actuacions menors, doncs les sentències van passar de dictar-se en llatí a castellà), com denota la pròpia Audiència en 1767: “les llengües absolutament necessàries per a aquesta oficina són el català i el castellà”.

La prohibició de l’ús del llatí es va repetir per ordre de 7 de juny de 1768 i d’11 de gener de 1770, la qual cosa il·lustra d’una defectuosa aplicació del Decret de Nova Planta.

En puritat, la substitució del català pel castellà en la Real Audiència i altres instàncies judicials no va operar per mor del Decret de Nova Planta, sinó per instruments menors i de data posterior.

El castellà es va introduir com a llengua judicial substituint al llatí. Tal vegada per això, acostumats els professionals del Dret a la primacia del llatí com a idioma del fòrum, acabessin acceptant amb certa naturalitat la substitució d’aquesta llengua pel castellà, i posteriorment que aquesta desplacés lentament al català en les actuacions judicials de menor entitat en les quals encara s’utilitzés.

L’apartament progressiu del català operat pels Borbons no està moralment justificat, però la crítica a aquesta política no autoritza exagerar o distorsionar els fets.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí