La síndrome de Pau Casals

Als nacionalismes no els agrada la història, quan s’acosten a la realitat passada no els agrada el que troben i necessiten manipular-ho para apuntalar el seu projecte de construcció d’un nou estat. El nacionalisme català no és, ni ha estat una excepció. Quan el Tricentenari es va abalançar sobre el nostre passat per distorsionar-ho mitjançant una imponent campanya de comunicació, no treballaven en terreny verge ja que, des de fa més d’un segle, part de la historiografia catalana es va obcecar a transmetre’ns un passat gloriós, un enemic menyspreable i una infinitat de greuges que impedeixen als catalans desenvolupar-nos com a nació basats en una interpretació forçada, quan no inventada, del passat.

Si observem el passat més recent, la campanya del Tricentenari de 1714 suposaria un exemple de com es parla d’història des de l’òptica nacionalista al segle XXI. En aquella campanya es va transmetre una explicació com menys partidista de la realitat catalana de 1714. De manera enginyosa va transmetre una visió idíl·lica i pseudo-democràtica de la nostra realitat passada, amb una clara intencionalitat política i reivindicativa immersa en el marc secessionista en voga en els últims anys.

Com dèiem, la fórmula utilitzada no és nova i les eines comunicatives per transmetre missatge són d’allò més diverses. Per exemple, la polisèmia i la història es van fondre a l’hora d’escollir el lema de la campanya “Viure Lliure”. El seu origen està en la bandera negra alçada pels defensors de Cardona en 1714 en la qual es podia llegir “Viurem Lliures o morirem”. La bandera negra, lemes apart, significava que la plaça no demanava ni concedia caserna. És a dir, que estava decidida a lluitar fins al final. Aquesta no va ser l’única bandera negra alçada després de la resolució de “Guerra a Ultrança”decretada per la Junta de Braços de 1713. A Montjuïc, no obstant això, es va hissar una altra amb la llegenda “Morts o els nostres privilegis conservats”, però curiosament es va optar per la primera versió a l’hora de buscar el lema del Tricentenario.

http://www.11setembre1714.org/banderes/bandera-negra.htm

En efecte, “lliure” sona millor que “privilegis”, encara que el seu significat indueix a engany ja que les llibertats que es pretenia conservar eren lleis escrites, de fet, lleis feudals que poc o gens tenia a veure amb el concepte actual de llibertat. I aquí tenim el parany del llenguatge dissenyada a fer-nos creure que el que es va perdre aquell infaust onze de setembre va ser la llibertat dels catalans.

Només cal visionar el vídeo promocional per veure com se li canvia el sentit, preguntant a la gent sobre sensacions que gens tenen a veure amb el succeït fa 300 anys, però que transmeten valors positius com la llibertat, interrelacionant-la indirectament amb la perduda dels furs en 1714.

http://www.youtube.com/watch?v=gg37ocl2e5i

L’elecció acurada de les paraules a l’hora de transmetre una imatge idealitzada del nostre passat va pels mateixos rumbs. En el mateix context, vam poder veure per Barcelona grans lones que cobrien edificis sencers amb la coberta de les Constitucions de 1702 o amb el lema “Viure Lliure”. Paraules com “Constitucions, Parlament, Braç popular o Llibertats, són usades amb profusió en detriment d’altres com Usatges, Privilegis, Insaculació o Estament. Que, encara que formen part d’una mateixa realitat, podria allunyar al receptor d’informació de la idea de passat democràtic que es pretén transmetre.

En definitiva, una de les característiques de part de la historiografia nacionalista catalana, ha estat la de crear un marc mental on el comú dels catalans percebi que en el seu passat com a poble, eren una nació el pas ferm de la qual cap a la democràcia es va veure truncat per ingerències exteriors. Llegeixi’s Espanya i França. Sens dubte, aquesta accepció ha triomfat, fins i tot en ambients acadèmics on es força fins a l’extenuació la cerca d’elements que intueixin aquest igualitarisme embrionari.

Com dèiem, el Tricentenari no va ser un fenomen nou, i des de principis del segle XX una versió nacionalista de la història es va difondre a Catalunya calant en sectors influents de la societat. Un exemple, de l’èxit d’aquesta política la tenim en el memorable discurs que Pau Casals va pronunciar a l’ONU. Home culte, magnífic violoncel·lista, universal i viatjat com a pocs; va caure en una sèrie d’errors d’interpretació històrica monumentals.

El 24 d’octubre de 1971, a la Seu de les Nacions Unides, al costat del Secretari General U-Tang, Pau Casals va declamar un dels discursos més emotius que s’han pronunciat en aquesta sala. Ja molt ancià, d’aspecte cansat i profundament emocionat, va transmetre amb credibilitat el missatge que va voler universalizar. No hi ha dubte que Pau Casals creia fins a les últimes paraules que va pronunciar. No s’albira en ell, desig de confondre ni de mentir. Va durar poc menys d’un minut, i en tan curt espai de temps, va explicar al món el que al seu entendre va ser Catalunya i la seva aportació decisiva a la democràcia i a la pau mundial. Va dir així:

Deixeu-me que us digui una cosa. Sóc un català
Actualment una província d’Espanya
Però què va ser Catalunya?
Catalunya va ser la nació més gran del Món
Us diré perquè.
Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra.
Catalunya va acollir els inicis de les Nacions Unides.
Totes les autoritats de Catalunya del segle XI, es van trobar en una ciutat de França que llavors era catalana. Per parlar de Paz.
al segle XI!
Paz al món i en contra de les guerres
Això era Catalunya…
Estic tan content, tan emocionat d’estar aquí amb vosaltres.

En aquest moment es va emocionar i abraçada a l’U-Tang entre els aplaudiments del públic. Magnífic discurs, encara que històricament parlant, ni remotament semblat a la veritat.

http://www.youtube.com/watch?v=5jzwfgf8wd4

La primera afirmació Pau Casals és indiscutible ja que sens dubte era un català, i de fama incontestable, però d’altra banda, ni tan sols va donar en el blanc amb la definició de la Catalunya de 1971, que aleshores no era una província sinó una regió d’Espanya

La primera incorrecció greu va en doble sentit. Independentment que el primer Parlament del que es té constància va tenir lloc en León en 1188,

http://www.lacronicadeleon.es/2010/02/09/vivir/en-las-cortes-de-1188-se-puso-el-fundamento-de-la-autoridad-politica-67970.htm

26 anys abans que el celebrat en la Suda de Lleida al 1214, el missatge que es vol transmetre és que fa 800 anys a Catalunya ja teníem Parlament. Quan difons una idea-força com està, el missatge que li arribarà al comú dels mortals és que, si tenien parlament, era una democràcia. D’una banda, Catalunya, per a bé i per a mal, no ha estat mai allunyada de la resta d’Europa. El citat Parlament, Corts si hem de ser precisos, igual que la resta de les monarquies europees de l’època estava format de tres grups, l’eclesiàstic, el nobiliari i el de les oligarquies ciutadanes. És a dir, per una minúscula elit feudal. Llunyíssim de la idea liberal-democràtica que es pretén transmetre. De fet, la llarga història de les Corts catalanes i de les seves lleis, va néixer en el marc d’una societat feudal, amb lleis feudals amb els seus estaments, privilegis i sobirania limitada per drets de sang.

D’altra banda, el presentar a Catalunya com a mare de la present ONU depassa tots els límits de la imaginació i de la mala interpretació de la història. Quan parla d’aquesta reunió per la pau al segle XI, Pau Casals, es refereix a les assemblees de “Pau i treva de Déu”,

http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/tjc09.pdf

celebrades a partir de la de Toluges 1027 i impulsades per l’Abad Oliva. Aquesta iniciativa de l’església, molt comuna en l’Europa d’aquells anys, venia emmarcada en plena revolució feudal i en un clima d’inusitada violència i falta de poder comtal. L’absolut terror regnant en aquell període provocada per una noblesa molt agressiva, impuls a l’església a buscar un acord de mínims que sobretot garantís la seguretat dels seus béns, i de pas, atorgués a la pagesia local, certa protecció. Aquest primer pas, al que el compositor fa referència, es va limitar al comtat de Rosselló, i a la diòcesi de Elna, pactant-se una treva els dissabtes i dilluns per respectar el precepte dominical i el robatori de béns de l’església sota pena d’excomunió. D’aquí a ser els pares de l’Organització de les Nacions Unides, va un tros, i aquest suposat pacifisme innat en els catalans, http://pauitreva.estatdepau.cat/ va sorgir precisament pel contrari, insistint com no, que tant la violència feudal, com els intents de l’església per contenir-la van ser comunes en tota Europa durant aquells anys.

Sense estendre’m més, veiem com la difusió d’un passat virtual polititzat a l’excés cala encara en ments preclares. L’ús de paraules d’ús quotidià que avui es refereixen a institucions democràtiques, fa només tres-cents anys tenien un significat completament diferent. Catalunya no va tenir el primer parlament d’Europa, ni quan el va tenir era ni llunyanament democràtic. La pau i treva de Déu no va ser ni remotament l’origen de la Societat de Nacions i de la pau mundial. En definitiva, la Catalunya del no va ser ni més ni menys que qualsevol altre conglomerat de feus independents típic d’una de les eres més fosques d’occident.

Article anterior“Morteruelo”
Article següentOblidant 1640
Llicenciat en història contemporània per la Universitat de Lleida en 1993, és membre del Consell Social de la UdL, vicepresident tercer de SCC i president d'Historiadors de Catalunya (AHCAC). Autor de diversos llibres i articles sobre història militar a Lleida en època moderna, conferenciant i col·laborador amb nombroses associacions culturals, mitjans de comunicació i universitats.

DEIXAR RESPOSTA

Per favor introdueixi el seu comentari!
Per favor introdueixi el seu nom aquí