Al 1931 es va engegar una nova Generalitat, que gens tenia a veure amb la institució medieval.
En el seu recent viatge als Estats Units, Artur Mas va voler impressionar als pocs periodistes americans que li van dedicar alguna atenció adduint que és el 129º president de la Generalitat. A la ràdio pública de Nova York, no va dubtar a comparar aquesta cridanera xifra amb el fet que Barack Obama és tan sols el 44º president americà. La qüestió de fons que volia transmetre salta a la vista: per què un país amb tants presidents no podria accedir a la independència? Pocs dies després, en la seva al·locució davant els dirigents de 36 països reunits en la cimera euromediterránea, va subratllar la seva condició de 129º president d’una de les institucions més antigues d’Europa. Novament, el recurs a la història com a font de legitimació de l’aposta secessionista.
A la pàgina oficial (gencat.cat/sacdocs/pre/1609.pdf), es pot trobar el llistat de presidents extret de l’obra dirigida per Josep Mª Solé i Sabaté, ‘Història de la Generalitat de Catalunya i dels seuspresidents’ (2003) que es remunta gens menys que a 1359, quan suposadament va ser nomenat el primer ‘president’. Ara bé, si es llegeix amb atenció el text que justifica aquesta relació, es veurà que per a les èpoques medieval i moderna no es parla de presidents, sinó del diputat eclesiàstic de més preeminència, que presidia els actes oficials. En realitat, des del primer de la llista, Berenguer de Cruïlles (1359), fins al 121, Josep de Vilamala (1714), no van ser tractats mai com a presidents, sinó com a diputats eclesiàstics de la Diputació del General. L’historiador Òscar Uceda, amb una tesi doctoral en marxa sobre la guerra de successió, ha posat en evidència que aquesta llista no és més que un nou invent de la tradició al servei del discurs nacionalista. Serveixi com a exemple la mort del 117º president, Francesc de Valls i Freixa, durant el setge austriacista de Barcelona de 1705, hàbilment ocultada en la celebració del Tricentenari per tractar-se d’un ‘botifler’. En la important crònica de Francisco de Castellví, ‘Narracions Històriques’, en cap moment es parla del president Valls, sinó del diputat eclesiàstic.
Per empitjorar les coses, la llista publicada no correspon a una enumeració rigorosa, sinó a una selecció arbitrària. S’exclouen a diputats que van exercir aquest suposat càrrec de president, com els diputats nomenats per Juan II (pare de Ferran el Catòlic) en trobar-se en guerra contra la noblesa. Malgrat tot la Generalitat existia des de mitjans del segle XIV, i un dels diputats eclesiàstics, normalment el de major edat, tenia la distinció de ser el preeminent. Ara bé, era semblada a l’actual en quant a les seves funcions? La resposta és no. La Diputació del General era una institució permanent composta per representants dels braços eclesiàstic, militar (noblesa) i real (oligarquia ciutadana). La seva funció principal era la de recaptar impostos destinats a les arques reials a Catalunya i poc més. Una sort d’agència tributària encapçalada per un religiós.
Al 1931 es va engegar la nova Generalitat, que gens tenia a veure amb la institució medieval, sinó que era molt semblada a una comunitat autònoma actual. L’elecció del nom es va deure unes circumstàncies polítiques molt concretes. Va ser la solució que va proposar el socialista Fernando dels Rius, ministre de Justícia després de proclamar-se la II República a l’abril, per convèncer a Francesc Macià de reconvertir la seva república catalana en un autogovern provisional fins que les Corts aprovessin la nova Constitució i l’Estatut. Novament, l’elecció de qui mereix el rang de president no s’empara en criteris d’elecció directa o d’exercici efectiu del govern, doncs fins a 1980 solament va haver-hi eleccions al Parlament en 1932, sinó en apreciacions polítiques. En la llista apareix Josep Irla, president a l’exili des de 1940 a 1954, que evidentment no va arribar a governar, i és exclòs el coronel Francisco Jiménez, president accidental de la Generalitat d’octubre de 1934 a gener de 1935 després del fallit alçament de Lluís Companys. En aquesta data, el Govern de la República va substituir la figura del ‘president’ de la Generalitat, pel governador general de Catalunya que tenia atribucions similars, però sota el seu control. Fins al febrer del 36 van ocupar el càrrec gens menys que set governadors. Donats els laxos patrons que, com hem vist, s’han utilitzat per fabricar la llista oficial, també hi hauria arguments per incorporar-los. De fer-ho així, i llocs a ser irreverents, des de Macià fins a Montilla, Mas seria tan sol el president 16º. El setzè, en català. O, si em permeten la broma fonètica, el ‘president’ tse-tse. Com la mosca del somni. Perquè ens dorm i avorreix a tots amb el seu procés sobiranista.
Per Joaquim Coll
Publicat a El Periódico de Catalunya el dissabte, 25 d’abril de 2015
